La Sílvia i la melodia del pianista

La Sílvia i la melodia del pianista:

La Sílvia té dotze anys complerts i avui és la primera competició oficial de gimnàstica rítmica que realitza. Està una mica nerviosa tot i que sap que està molt ben preparada ja que s´ho ha treballat molt . Durant diversos anys s'ha dedicat a perfeccionar els seus moviments i exercitar tots els seus músculs. Té una gran flexibilitat i és una de les millors atletes que es presenten. Interiorment sap que pot ser la guanyadora però així i tot es mostra una mica preocupada.

Mentre prepara la motxilla per a la competició la seva mare li prepara un bon esmorzar:


- Sílvia, no et preocupis. Estic segura que seràs la triomfadora -deia la seva mare servint-li la llet.


- Ja ho sé mare. He treballat molt en això. Però ja saps com són les competicions. Qualsevol cosa pot fer que em desequilibri i pot fer-me perdre punts, punts que són indispensables per aconseguir els primers llocs a la classificació -deia molt poc convençuda la Sílvia.


Quan va haver esmorzat va recollir la seva motxilla i juntament amb els seus pares i germans es van dirigir al Palau d'esports que es trobava a uns quilòmetres d'allà.

Totes les noies atletes estaven ja reunides esperant seus torns per demostrar les seves qualitats i el jurat estava estàtic observant tots i cada un dels seus moviments. Un pànic atroç va començar a recórrer el cos de la Sílvia ja que començava la seva actuació.

El moment decisiu va arribar. La Silvia va sortir a la pista de ball. Tothom l'observava emocionat veient la perfecció dels seus moviments i la seva gran agilitat.


El jurat estava observant-la detingudament. De sobte alguna cosa en el calçat de la Sílvia la va fer desestabilitzar i de sobte després d'una cabriola de dos voltes va caure irremeiablement al terra.


Tots els assistents es van quedar sorpresos i el jurat va començar a xiuxiuejar algunes paraules entre ells. Aquells segons se li van fer interminables a la pobra Sílvia que no va tenir forces per continuar la seva actuació i sense ni tan sols finalitzar-la, va sortir corrent de la pista en direcció a la sortida.

Els seus pares i germans van intentar sortir darrere seu, però la Sílvia va desaparèixer de seguida i no van ser capaços d’aturar-la.


- No pot ser- plorava amargament la Sílvia. No sé com he pogut caure, aquesta pirueta l'he practicat centenars de vegades. Mai més tornaré a concursar i penso deixar la gimnàstica rítmica per sempre.


Mentre corria la Sílvia s'endinsava cada vegada més en el bosc que es trobava als afores del poble.

- No m'agrada la gimnàstica. He fet un ridícul espantós. Estava la primera a la classificació i per aquesta odiosa caiguda .. - seguia plorant sense parar la Sílvia.


Tot d'una va deixar de córrer i es va adonar que havia arribat a una part del bosc desconeguda per a ella.


- Però a on he anat a parar?. No conec aquesta zona del bosc. Amb el plor m'he despistat. Que estrany, aquesta zona del bosc està molt poc il·luminada i els arbres estan secs i llueixen tristos. - seguia pensant per a si mateixa la Sílvia.

Tot d'una uns crits van començar a sentir-se en la profunditat del bosc. La Sílvia silenciosament es va dirigir cap a la zona on provenia aquell lleuger murmuri.

- Hola! Hi ha algú aquí? - preguntava la Sílvia sense poder arribar a veure d' on provenia exactament aquest murmuri.



- Hola. Sóc aquí, darrere teu -va dir una dolça veueta.

- Però si no hi ha ningú aquí -va contestar la Sílvia sorpresa.

- Com que no? Sóc jo, l' arbre -va dir un petit pi que es trobava darrere de la Sílvia.

- Ets tu qui m'ha parlat? - va preguntar la Sílvia molt sorpresa.

- Així és. Sóc jo qui estava plorant fins que has arribat tu fa un moment -va dir en un to una mica més alegre el petit pi.

- Ah!! I es pot saber el motiu del teu plor. També has perdut una competició de pins? - va preguntar la Sílvia.

- Doncs no es tracta d'una competició. Estic molt trist perquè des de fa diversos mesos ve al bosc un estrany ésser ens està arrabassant la melodia dels boscos. Acudeix molt sigil·losament equipat amb unes estranyes caixes i carregat amb diversos instruments. Amb ells és capaç de localitzar a les nostres estimades fades de la música. Quan les té localitzades, realitzant alguns gestos estranys, és capaç de prendre- li les veus i amb elles la seva melodia. El bosc comença a desequilibrar-se i a morir irremeiablement sense la melodia que ens transmeten les fades de la música.

- Les fades de la música? - va preguntar sorpresa la Sílvia.


- Si. Són les encarregades de regular els ritmes de creixement de tots nosaltres, els arbres i les plantes del bosc. Elles mantenen l'equilibri necessari en tot el bosc perquè puguem créixer bonics i sans. Sense les seves dolces melodies, els nostres ritmes s'alteren i comencem molt ràpidament a envellir, a perdre les nostres fulles i a desaparèixer per la falta de ritme.


- Ah! . És per això que aquesta part del bosc es veu tan fosca i no hi ha pràcticament vegetació?


- Si. Així és. Per això estic aquí solet plorant. Cada vegada són més les fades que perden les seves veus i les seves melodies per culpa d'aquest individu -continuava dient el petit pi.


- ¿I no sabeu de qui es tracta?. I perquè ha de voler la melodia de les fades del bosc? - va preguntar la Sílvia molt sorpresa.

- Doncs no ho sabem. No tenim coneixements que mai abans  hagi passat alguna cosa similar en els nostres boscos.

Tot d'una el petit Pi va canviar el to de veu i dirigint-se a la Sílvia de manera molt alarmada li va dir:

- Sílvia, ràpid, amaga't, per aquí arriba el lladre de melodies -va dir el Pi. La Sílvia es va amagar molt ràpidament darrere del Pi i es va quedar immòbil i en silenci intentant que l'estrany ésser no la veiés.


Tot d'una va veure aparèixer un home  vestit de  negre que portava una petita capseta de fusta. Anava proveït d'unes grans ulleres de colors i uns auriculars que es connectaven directament a un petit altaveu.

L'estrany personatge començava a explorar molt sigil·losament entre els matolls fins que de sobte va trobar a una de les fades de la música entre ells. Quan la va trobar va pressionar un dels botons del petit altaveu que portava a sobre i amb un gest ràpid va acostar la capseta de fusta a la petita fada.

De seguida, la fada es va veure desproveïda de la seva dolça veu.

- Oh no! . No pot ser. Ho ha fet de nou -va dir dirigint-se en un to baix a la Sílvia. Ha aconseguit la melodia d'una altra de les nostres fades.

- Però no pot ser possible. Com ho ha fet? - es preguntava la Sílvia.


- Ho fa mitjançant aquestes caixes de fusta, les acosta a cadascuna d'elles i no sé de quina manera els arrabassa les seves veus -va dir molt tristament el Pi.


- Està bé. No et preocupis petit pi. Aniré darrere seu i esbrinaré com és capaç de realitzar aquesta atrocitat a les fadetes i quin és el motiu pel qual ho fa. Quan ho descobreixi vindré i et contaré tots els detalls per veure si podem trobar alguna solució -va dir la Sílvia molt convençuda.


I dit això la Sílvia va anar darrera del senyor de negre i sense que se n’adonés de la seva presència, el va seguir per tot el bosc fins arribar a una gran cabana que es trobava enmig del bosc.


El senyor de negre de seguida va recollir les claus de l´ interior de la  petita motxilla que portava i va obrir lentament la porta. Un cop dins de la casa es va desvestir i va deixar al menjador tots els aparells que portava. Va agafar la capseta de fusta i amb ella a les mans va baixar per les escales del menjador en direcció al soterrani. La Sílvia es va adonar que el senyor de negre baixava les escales i va intentar buscar alguna entrada de la casa que donés directament al soterrani per poder veure que ocultava en ell.

Per sort una de les portes del darrere de la casa donava directament al soterrani Molt lentament va empènyer la porta i sigil·losament es va obrir.

Va baixar molt a poc a poc per les escales i es va quedar observant al senyor de negre.


- Per fi tinc una altra melodia nova -cridava el senyor de negre. Amb aquesta ja són set. Per fi he acabat la meva composició i puc tornar a presentar-me a aquest odiós concurs. Aquesta vegada no perdré. Seré el millor pianista de tot el món i tots m´ hauran de lloar per això. Em venjaré de tots aquells que em van fer quedar en ridícul i em van dir que mai arribaria a ser un gran compositor -continuava dient el senyor de negre.

- Demà al matí aniré a inscriure’m al concurs i d'aquí a dos dies serà el gran dia, on demostraré que sóc el millor pianista del món -va dir rient el senyor de negre.


I dit això va agafar la petita capseta de fusta i la va connectar al seu gran piano. Tot d'una la petita caixa va començar a emetre la dolça melodia robada de la fada de la música que es va quedar gravada en una mena de peça de metall que es trobava instal · lada en una de les cordes del piano.


Quan el pianista va haver finalitzat la gravació es va asseure al seient del piano i donant-li a una de les tecles que tenia ocultes al braçal del seient, el piano va començar a tocar la melodia de la fada robada.




- Oh Déu meu! Què trampós! - va dir la Sílvia que romania oculta observant tota l'escena. Així que es tracta d'un pianista. Utilitza la melodia i els ritmes robats per crear música en les cordes del seu piano. Amb això pretén presentar-se a un concurs de música i ser el guanyador -pensava la Sílvia.


- Però aquest pianista d' on ha sortit?. Pretén ser el guanyador mitjançant una música robada. No li importa que amb això provoqui la mort del bosc i deixi a les pobres fadetes sense veu -continuava pensat la Sílvia.


- He de fer alguna cosa per poder tornar-li les melodies a les fadetes de la música i que aquest pianista frustrat no se´n surti amb la seva.


- Crec que si aconsegueixo tornar a connectar les capsetes de música al piano, la melodia tornarà a cadascuna d'elles. Si puc aconseguir tornar-les a portar al bosc i obrir-les allà possiblement les fades tornin a recuperar les seves veus i la seva música. Però he de fer-me amb elles sense que el senyor de negre amagat se n’adoni- Seguia pensant la Sílvia. La Sílvia va esperar durant una llarga estona oculta a les golfes del pianista esperant el moment oportú per poder agafar les capsetes de fusta i connectar-les al piano. Va pensar que el millor moment seria quan el senyor de negre marxés al dia següent a inscriure’s al concurs.


Quant va despertar i va veure sortir el pianista de casa la Sílvia es va endinsar a les golfes i va agafar les set capsetes de música que el pianista havia deixat sobre del seu gran piano. Amb molta cura va tornar a connectar les caixetes al piano, i la melodia que estava gravada en cadascuna de les peces metàl · liques que es trobaven en les cordes del piano, van tornar de nou a cadascuna d'elles. Així que d'aquesta manera el piano va quedar desproveït de la música de les fades i de les seves boniques melodies.


Amb les capsetes a la mà la Sílvia va sortir de les golfes i es va anar en direcció al bosc. Quan va arribar allà va anar a la recerca del seu amic el petit Pinet.




- Hola maco!! Ja estic de tornada -va dir la Sílvia molt contenta.

- T'he trobat a faltar. Pensava que no tornaries - va dir el Pinet molt il·lusionat. Que has pogut esbrinar?.


- Doncs he fet una mica més que esbrinar. He portat de tornada les caixetes on aquest odiós pianista té retingudes les melodies de les fadetes. Cal anar a la recerca de les fades i tornar-les la seva música -va dir la Sílvia molt emocionada.

El Pinet va començar a xiular dolçament i de sobte van aparèixer les set fadetes que estaven sense veu que van anar a la seva recerca.


De seguida la Sílvia  va acostar les capsetes de fusta a les fades i molt lentament les va obrir al davant de cada una d´ elles. Tot d'una la música que es trobava retinguda en cadascuna d'elles va començar a sonar i les fades van començar a recobrar cadascuna de les seves veus.


- Per fi -deia una de les fadetes. He recobrat la meva melodia.


- És fantàstic. Moltes gràcies Sílvia per haver-nos tornat el nostre ritme -va dir una de les altres fadetes.

- Ara el bosc tornarà a ser tan bonic com ho era abans -va dir el Pinet molt emocionat. Podré créixer i fer-me fort i robust.

- No ha estat res, era el mínim que podia fer per vosaltres. Però encara em queda una última cosa a fer -va dir la Sílvia molt convençuda.


I dit això va anar a la recerca d'un rierol que es trobava per allà a prop i amb les capsetes en mà i amb l'ajuda de les fades va demanar a un grup de gripaus que eren allà que comencessin a raucar.

Quan els gripaus van començar a raucar, la Sílvia va obrir les diferents caixes de fusta perquè es quedessin en elles registrats els diferents sons que provenien dels gripaus.



Amb les capsetes en mà va tornar a dirigir-se ràpidament a la casa del senyor pianista abans que tornés de la inscripció del concurs.


Quan va arribar allà, va baixar a les golfes i va tornar a connectar les caixetes al gran piano que aquesta vegada va registrar el so horrible del raucar dels gripaus que la Sílvia havia captat en elles.


D'aquesta manera, el so que va quedar registrat en les peces metàl·liques de les cordes del piano, no tenia precisament molt de ritme ni era molt melòdic ja que es tractava de les veus dels gripaus.

- Així el pianista tindrà el seu merescut -va dir la Sílvia molt emocionada.


- Quan comenci a tocar les tecles del seu piano de les seves cordes només sortirà la melodia de set gripaus raucant -reia interiorment la Sílvia.


Quan el pianista va arribar a casa estava molt content ja que havia pogut realitzar la inscripció al concurs correctament.


- Demà serà el gran dia -va exclamar el pianista. Per fi demostraré amb la melodia robada de les fades que sóc el millor pianista i compositor de tota la faç de la terra.


I dit això va preparar totes les seves coses per partir al dia següent amb el seu gran piano al concurs.


Mentre la Sílvia es va acomiadar dels seus amics del bosc i molt afligida va tornar a casa. Durant el camí va recordar com havia sortit corrent de la competició i de la manera com havia perdut el concurs.


- Bé -va pensar la Sílvia. La veritat és que ja no m'importa haver-me caigut en aquesta pirueta i no haver-me classificat perquè sé que si segueixo intentant-ho, arribarà un dia en què guanyi la competició, i guanyaré pels meus propis mèrits, com ha de ser. Si aquesta vegada no ha estat possible, segurament ha estat perquè no estava tan ben preparada com em pensava. Segur que es va classificar una altra atleta que s'havia preparat millor que jo. El millor de tot això és guanyar o perdre pels mèrits propis de cadascú. És el que realment importa.

Amb aquests pensaments la Sílvia va tornar a recordar-se’n del Pianista.

- La veritat és que no m'agradaria guanyar un concurs a base de robar-li a algú el lloc si realment s'ho mereix més que jo. Cadascú ha d'obtenir el reconeixement que es mereix i no desitjar guanyar fent mal als altres o base de mentides o engany. M'agradaria saber com li haurà anat al pianista en la seva actuació -va dir rient interiorment la Sílvia.


I d'aquesta manera el pianista també va aprendre la lliçó, ja que després de la seva actuació, va rebre el mèrit que realment es mereixia. Milers de tomàquets i caps d'all van aparèixer a l'escenari quan del seu magnífic piano només sortien horribles sons de rauques de gripaus.



I conte, contat ... aquest conte es acabat.







Mónica Zambrano. Els wikicuentos multiculturals