Plumby i la formiga

Hi havia una vegada, fa molt de temps vivia un gran ós formiguer anomenat en Plumby.



En Plumby era de color de la  mel i era molt temut per les formigues ja que era molt fort i poderós. Tenia una llarga trompa amb la qual aspirava a totes les pobres formigues que li servien d'aliment.


Quan les formigues li veien aparèixer corrien espantades per no ser devorades amb la seva llarga trompa. En Plumby es sentia molt orgullós fent tremolar a les formigues i gaudia explicant als seus amics la quantitat de formigues que havia caçat durant el dia.


Un dia quan en Plumby estava buscant més formigues a les quals espantar se li va aparèixer de sobte darrere d' ell una formiga de color blau.

- Hola, va dir la formiga a en Plumby. Com et dius? - va preguntar la formiga

- Sóc en Plumby. Sóc un ós formiguer. Com és que no fuges atemorida? Jo em menjo a formigues com tu, ho saps oi? - va dir en Plumby.

- Ah! Ho sento, no ho sabia -va dir tristament la formiga. Doncs llavors menja´m -va dir resignada.

Tot d'una Plumby es va quedar sorprès davant la resignació de la formiga.

- Però no te´n vas ? No posaràs cap resistència com fan les altres formigues? -va preguntar en Plumby.

- Jo no sóc igual que elles- va dir la petita formiga.

- Si, ja m’he adonat que tens un estrany color -va dir  en Plumby. Mai havia vist una formiga blava.
- Sí, sóc blau. Per això ningú em vol. No em volen perquè sóc diferent a elles. - va dir plorant la petita formiga.

- Però segueixes sent una formiga encara que tinguis un color diferent !-va dir molt convençut en Plumby.


- Si és cert. Però no em respecten. No volen que estigui amb elles. Per això viatjo sol al contrari que elles que sempre viatgen juntes i en grup -va dir la formiga blava.
-Ah! , Perdona, em dic Armita.

- Però això no és just -va inquirir l'ós formiguer. Perquè siguis diferent no et tenen perquè abandonar. Entre nosaltres els óssos formiguers sempre ens respectem encara que siguem de diferent color o de diferent mida. Ens ajudem entre nosaltres a buscar menjar i a protegir-nos d´ altres animals més poderosos que nosaltres. - explicava en Plumby a la petita formiga.

- Doncs ja veus, així estan les coses -va respondrel´ Armita resignada. Així que aquí estic, pots menjar-me si vols. No valc res. No crec que ni tan sols t'agradi el meu gust. - va dir tristament l´Armita.

- No et faré mal petita formiga- va dir en un to de consol que mai abans en Plumby havia demostrat tenir amb cap altra formiga.


- Crec que no és just que et tinguin abandonada. Vindràs sempre amb mi. Jo et protegiré perquè mai ningú et faci mal. Amb mi sempre estaràs fora de perill. - va dir en Plumby


I dit això va agafar la petita formiga i la va aixecar utilitzant la seva llarga trompa fins situar-la sobre el seu cap.

Junts van caminar cap al país dels óssos formiguers.


Allà en Plumby els va presentar a l´ Armita i els va demanar que cap ós formiguer se li acostés mai a fer-li mal ja que era la seva amiga.


D'aquesta manera els óssos formiguers es van fer molt amics de l´ Armita. La cuidaven molt i la protegien. Cap animal se li acostava per fer-li mal.


Un dia quan en Plumby i l´ Armita estaven passejant junts pel bosc van sentir de sobte uns crits i sons estranys provinents dels  voltants. Un grup d'óssos formiguers estaven atrapant a un gran exèrcit de formigues que es trobaven a l'interior dels seus formiguers.

- Sortiu d'aquí! - cridava un ós formiguer.

- No poseu resistència, avui sereu el meu plat fort- cridava un dels  altres ossos formiguers.

Tot d'una, l´ Armita se’n va adonar que es tractava del seu antic formiguer. Allà va veure a la seva antiga cap formiga, la que li va treure fora sense pietat del formiguer perquè era de color blau.

- Plumby, Plumby! És el meu antic formiguer, és on jo vaig néixer! No podem deixar que les atrapin, hem de ajudar-les! - va exclamar sobresaltada l´ Armita.

- Però si són les teves antigues companyes. Aquelles que no et volien i que et van fer fora del teu formiguer obligant-te a vagar sola -va dir en Plumby.

- Ho sé - va dir la formiga. Però no desitjo fer-les mal. No m'ho perdonaria mai si les deixés ser devorades sense oferir-les una petita ajuda -va dir l´ Armita tristament.

- Està bé. Però que consti que ho faig per tu.

En Plumby es va acostar al grup d'óssos formiguer.

- Però si és en Plumby! - va dir un d'ells.

- I està amb l´Armita -va dir un altre alegrement.


- Hola nois. L´ Armita m'ha explicat que el formiguer que esteu atacant és on va néixer. Aquestes formigues que ara criden són les seves antigues companyes, les que li van fer fora per ser diferent -va dir en Plumby.

- Ah sí! Doncs a per elles ara amb més raó -va dir un d'ells óssos.

- No, si us plau, si us plau -va dir l´ Armita. Us demano que no ho feu. Deixeu-les lliures. Aneu a atacar a un altre formiguer. No m'agrada veure- les patir.


En escoltar la veu de l´ Armita, la cap formiga va sortir del formiguer i amb un gran torrent de veu va dir:

- Armita, ajuda'ns, salva'ns si us plau! Tenim molta por! Serem  devorades! - va dir plorant i amb una poteta trencada.

L´ Armita es va acostar als óssos i els va demanar que les deixessin lliures.

En aquell moment els óssos formiguers van decidir marxar perquè l´ Armita se’ls ho havia demanat.

- I que consti que us alliberem gràcies a l´ Armita. Que si no!! .... - va dir un dels óssos formiguers.

I dit això es van anar a la recerca d'un altre formiguer amb el qual alimentar-se. Gràcies a l'amistat i a l ´ estima que tenien amb l´ Armita s'havien acostumat a alimentar-se amb vegetals també i podien passar menjant menys formigues.


L´ Armita  es va baixar del cap  d’en Plumby i es va dirigir cap al formiguer. Allà estaven totes les formigues admirant la tasca de l´ Armita.

- Moltes gràcies per la teva ajuda -va dir la cap formiga. Sense tu hauríem estat devorades -va dir tristament.

- No passa res. Ara sóc amiga dels óssos formiguers i ells em cuiden. Ens cuidem mútuament entre nosaltres. Això ho he après d'ells. És normal que jo sent formiga us ajudi també a vosaltres. Això és el que suposa ser unes veritables companyes -va dir l´ Armita contenta de tornar a veure-les.

- Sí, però nosaltres et van fer fora del formiguer. No et vam voler entre nosaltres. Ens podràs perdonar algun dia? - va dir altra de les formigues de l'exèrcit.

- Ja ho he fet. Fa temps que us vaig perdonar. Potser si no m'haguéssiu fet fora del formiguer mai hauria conegut el món dels óssos formiguers ni a en Plumby-va dir sense rancor l´ Armita.

- Pots tornar entre nosaltres si vols -va dir la cap formiga.

- Moltes gràcies, però de moment prefereixo continuar amb en Plumby. Però et vindrem a visitar sempre que puguem i farem que els nostres amics els óssos formiguers no s'acostin molt a la vostra llar. Així viureu molt més tranquil·les -va dir l´ Armita amb una veu dolça i melodiosa.


I quan es van acomiadar de totes les formigues en Plumby i l´ Armita es van anar lentament de nou a casa.

- Saps una cosa Plumby -va dir l´ Armita. Me n’alegro molt d'haver-te conegut.

- I jo també la meva petita formigueta blava- va dir en  Plumby.


I van partir feliços i contents per seguir compartint les seves vivències i les seves aventures sempre units com dos grans companys.

I conte contat ... aquest conte s'ha acabat.



Mónica Zambrano. Els Wikicontes Multiculturals