El Pep i la seva mascota

En Pep i la seva mascota:

Us explicaré una història que segur que us agradarà. Una història sobre el Pep i la seva mascota. El Pep sempre havia volgut tenir una mascota de companyia a casa, però la seva mare pensava que no era la prou responsable com per tenir-ne cura. El Pep era un nen molt entremaliat i ella pensava que si li regalava una mascota no seria capaç de cuidar-la adequadament. El dia del seu aniversari van celebrar una gran festa. Va ser molt bonica i plena de regals, però el regal que el Pep més desitjava, aquest dia no va arribar. No hi va haver mascota.
En Pep, es va posar molt trist i va pujar a la seva habitació a plorar. La seva mare va pujar a consolar-lo i lentament li va dir a cau d'orella:- Pep, sé que tu vols una mascota, però no és possible. Encara ets molt petit per encarregar-te adequadament de les cures que un animal de companyia requereix, però he pensat en fer-te una proposta. Demà a primera hora anirem al zoo i allà podràs gaudir de la companyia de tots els animals del centre. El Pep va córrer emocionat d'un costat a un altre de l'habitació, i va dir cridant i rient:

- Per fi podré veure i estar una estoneta amb tots els animals del zoo!. Els faré moltes fotos i les penjaré a la meva habitació, així semblarà que realment tinc no una, sinó moltes mascotes a casa. Moltes gràcies mare.!L'endemà en Pep i els seus pares van sortir de casa d'hora i es van dirigir al zoo.

En Pep va recórrer emocionat totes les instal · lacions del parc mentre anava fotografiant els cavalls, els ponis, els cervatells, els goril · les i ximpanzés i també els dofins ... Tots ells estaven en el seu ambient natural i es veien molt ben cuidats.
Van arribar a la zona de les piscines on hi havia els dofins, les balenes i les foques.
Allà els va rebre emocionat l'encarregat del zoo, el Pere, que era un amic del seu pare.
Amb ell van recórrer tot l'interior de les sales aquàtiques. El Pep va poder veure de prop les balenes i dofins. Va poder tocar-los, banyar-se amb ells i donar-los de menjar peixos.Quan van arribar a la zona de les foques, en Pep es va adonar que hi havia una petita cria de foca en un racó i pràcticament sense moure. Es va acostar al Pere i li va preguntar perquè aquella petita foca no es movia. El Pere li va explicar que des de petita s'havia mostrat distant i trista. No participava en els jocs com les altres foques i a més pràcticament no menjava. El Pep va sentir una gran pena. 
 
Es va acostar i li va acariciar lentament el seu petit caparró. La petita foca de sobte va obrir els seus ullets i el va mirar.- Vaja! - va dir el Pere. És la primera vegada que es deixa acariciar per algú. Has de ser molt especial per a ella -va dir esbossant un gran somriure.
- Mira, mamà! Has vist com s'apropa a mi i busca la meva maneta!. Vindré cada dia a visitar-la , igual d'aquesta manera es recupera i aconsegueix estar contenta i feliç com les altres foques. Cada dia la mare d´en Pep l'acompanyava al Zoo a veure a la petita foca. Fins i tot  li van posar un nom. El Pep va decidir anomenar-la Littlemar ja que era molt petita i de color del mar.
A poc a poc la petita foqueta va anar perdent la por i s'acostava als altres nens sense tant de temor. També participava en els jocs amb les pilotes i cèrcols que els entrenadors els mostraven. Com a recompensa als esforços sempre els oferien peix fresc per com de be havien fet l'espectacle. Però la Littlemar seguia sense provar mos.

A casa en Pep havia penjat moltes fotos de Littlemar a la seva habitació i les contemplava preguntant perquè ella menjava tan poc. Ell sabia que ella no era com les altres foquetes, era molt especial. Pensant i pensant en com podia ajudar-la, a en Pep se li va ocórrer una cosa.
- Mamà, mamà! - va dir dirigint-se a la seva mare. Crec que tinc la solució al problema de Littlemar. Possiblement de la mateixa manera que a mi no m'agraden els macarrons a ella no li agradi el peix- va dir esbossant un gran somriure.
- Però Pep, la Littlemar és una foca i a totes les foques els agrada el peix- va contestar la seva mare.- Però podem intentar donar-li una altra cosa, igual ella és diferent a les altres foques i té altres gustos i preferències- va dir exaltat Pepe.
L'endemà en Pep es va dirigir al zoo amb una cistella plena de diferents aliments: pomes, taronges, plàtans, coliflors, tomàquets ... Donaria a provar tots i cada un dels aliments a Littlemar per comprovar quines eren les seves preferències.

Va córrer de seguida a la recerca de la foqueta i acompanyat amb els diferents entrenadors, li va anar oferint una variada alimentació. En aquest moment tots van saltar d'alegria molt i molt contents. La Littlemar estava emocionada provant tots els aliments i es mostrava contenta i feliç.

- Per fi! - va dir en Pep. Hem descobert que a la Littlemar li agrada tot tipus d'aliments.
- Si, possiblement estava cansada de menjar només el peix que nosaltres li anàvem oferint-va dir l'entrenador tot emocionat.
D'aquesta manera van descobrir per fi que la petita foca preferia una alimentació variada ja que estava cansada de menjar sempre peix.

En Pep estava molt content per haver aconseguit descobrir el problema de la Littlemar però estava també una mica trist perquè ara ja no anirien tant al zoo a veure-la. En aquest moment va entrar la seva mare a l'habitació:- Mira Pep, com m'has demostrat que pots ser un nen molt responsable ja que has sabut cuidar i protegir de manera adequada a la Littlemar, el pare i jo hem decidit fer-te un regal- Ah sí! Què és? - Va preguntar  en Pep emocionat.
- Mira!
En aquest moment el pare d´en Pep va obrir la porta i darrere seu va aparèixer una nova mascota.- Papà, mamà és un gosset nadó! Moltes, moltíssimes gràcies ¡!! - va exclamar Pepe. És el millor regal que em podieu haver fet. En Pep va córrer emocionat i va anar a la trobada del petit gosset.
- És preciós! - cridava emocionat en Pep.
- Té unes taquetes blanques circulars a la pell. L´ anomeraré Spot.
I d'aquesta manera i gràcies a l'esforç i dedicació que en Pep havia demostrat tenir amb la Littlemar va aconseguir poder gaudir de la companyia de Spot tots i cadascun dels seus dies.

 
I conte, contat ... aquest conte s'ha acabat.

Mónica Zambrano. Els Wikicontes Multiculturals.

Ja no em faig pipi al llit

¡ Ja no em faig Pipí al llit!!

 

La Maria té cinc anys complerts i està molt preocupada perquè moltes nits el seu llitet apareix mullat. Encara es fa pipí al llit.
A  la Maria li agradaria poder anar a dormir a casa dels seus amics o de colònies com la resta dels seus companys però prefereix quedar-se a casa per la por de fer-se pipi.
La seva mare li explica que és un problema que molts nens tenen i que no té perquè preocupar-se. Arribarà un dia en què sense saber per què deixarà de fer-se pipi.

Un dia la Maria estava a casa i de sobte va sentir que una dent se li movia. Va anar corrent a explicar-li- ho a la seva mare.
La mare de la Maria veient que la dent estava pròxima a caure va decidir narrar-li una història. La història del Ratolí Pérez.

La mare de la Maria li va explicar que el Ratolí Pérez era un petit Ratolí que vivia al bosc i que havia construït la seva petita casa mitjançant les dentetes que els nens anaven deixant sota del seu coixí. A canvi de les dents dels nens, el Ratolí Pérez els deixava sempre un obsequi.

La Maria escoltava atentament la història que la seva mare li explicava i mentrestant  pensava quin seria el regal que ella demanaria al Ratolí Pérez quan la seva dent caigués.

  En aquell moment se li va ocórrer que el regal que més desitjava en aquest món era deixar de fer-se pipi al llit per no causar molèsties ni a la seva mare ni als seus amics quan anava a dormir a casa d'algun d'ells.

Quan la dent va caure va anar corrent a explicar-li a la seva mare el desig que demanaria al Ratolí.

- Mira mare! - exclamava la Maria. La dent se m'ha caigut ja. I ja es el regal que li demanaré  al Ratolí Pérez. - va dir contenta la Maria corrent d'un costat a un altre de l'habitació.

Aquella nit la Maria va deixar la dent sota el coixí i va demanar al ratolí deixar-se de fer pipí al llit.

L'endemà la dent encara estava sota del seu coixí i aquella nit encara es va fer pipi.

Nit rere nit i dia rere dia demanava que el Ratolí aparegués i se´n portés la seva petita denteta.

Però semblava que el Ratolí se n ´havia oblidat d'ella. No apareixia i la seva dent continuava sota el coixí.

Fins que un dia ....


- Mamà, mamà! – va cridar la Maria. El Ratolí Pérez ha vingut a buscar la meva dent. I mira mama! Ja no em faig pipi ....



Mónica Zambrano. Els wikicontes multiculturals.

El Blu, l´hipopotam que volia volar

  Blu,  l´ hipopòtam que volia volar:

En un petit país vivia un petit hipopòtam anomenat Blu En aquesta ciutat només vivien hipopòtams i per això l'anomenaven la ciutat dels hipos.
En Blu era el petit de la família Hipoglosos. Era de color blau i sempre portava penjat un gran xumet.
Malgrat que era molt petit, en Blu era molt actiu. No li agradava gens fer de mandrós en la gran bassa. Preferia sortir a passejar, veure els arbres i caminar pels camps. Preferia estar sec a l'aire lliure que no pas mullat sota l'aigua. Adorava olorar les flors.

Ningú de la seva família entenia com podia sortir a passejar. Per a ells era millor quedar-se tranquils a l'aigua, sense res a fer, sense res a pensar i sense ningú a qui molestar ni ser molestats. Una vida monòtona i avorrida que en Blu no volia per a ell mateix.

En Blu mirava el cel. Admirava els colors purs, nets i perfectes dels núvols i dels ocells. Moltes vegades es preguntava com seria poder volar.
Cansat d'estar sempre pensant com seria de bonic explorar el món i conèixer la vida d'altres animals, va decidir un dia sortir a passejar. Durant el seu passeig preguntaria als animals voladors si ell algun dia podria aconseguir volar tan bé com ho feien ells. Era el seu somni més preciós. Volar lleuger com els núvols i poder veure des d'allà tot el paisatge de flors i camps dels boscos.

Va sortir amb la seva petita motxilla , va caminar i va caminar fins que de sobte es va trobar amb un petit ocellet:
- Hola! Hip, hip. Em dic Blu Tu com et dius, hip?

- Em dic Flutti. Piu. Sóc un pit-roig- Piu, piu.

-Hola Flutti. Estic molt content de poder parlar amb tu. M'agradaria fer-te una pregunta. Em podries ensenyar a volar?
En aquest moment Flutti va començar a riure i a riure sense parar.

-Però Blu, tu no pots volar, piu, perquè no tens ales. Ets un animal de terra, ets molt pesat i el teu lloc és estar a l'aigua. Piu, piu ...


-Però m'agradaria saber com podria aconseguir unes boniques ales.
- Podries construir unes grans ales amb les branquetes d'arbres com jo construeixo el meu niu. Però ets molt gran. Jo no puc transportar grans branques. Ho sento molt, piu-va dir en Flutti. Jo no puc ajudar-te.

En Blu continuar la seva marxa i es va trobar amb una petita abella.
 
- Hola! - Va dir Fly. - Com et  dius! zzz! ZZZ!
- Hola, em dic Blu.
- Que et passa? Sembles trist.
- Si, és que m'agradaria poder volar com ho fas tu-hip, va dir en Blu
- Però aixo no és possible -va dir en Fly.
- Flutti el pit-roig em va dir que podia construir unes ales. Em va dir que amb branquetes dels arbres ell construeix el seu niu. Però ell és molt petit per poder transportar-les. Necessito que les branques siguin grans.
- UFF!! , Jo tampoc puc ajudar-te .zzzz. - va dir Fly.

Però puc acompanyar-te a veure a Molly. Molly és una Girafa, ella pot ajudar-nos a recollir les branques més grans des de dalt.

- Eureka! Urra! Hip-anem a veure-la de seguida.En Fly i en Blu es van dirigir a veure a la Molly.

- Hola Molly! - Va dir Fly. ZZZ. Potser  tu puguis ajudar a en Blu .Necessita aconseguir grans rames per construir les seves ales. Tu el pots ajudar?

- I tant. Puc ajudar-vos a baixar les branques perquè pugueu construir les vostres ales però crec que necessitaríem alguna cosa més per poder unir-les amb fulles i formar unes ales compactes i fortes.

- És cert-va dir Blu
- Això no és problema - va dir Fly. La mel que jo fabrico és molt flexible i enganxosa. Podem utilitzar-la per poder unir les rames i les fulles.

D'aquesta manera els tres amics, en Fly, en Blu i la Molly van començar a treballar dur per poder crear-li unes ales a en Blu i que veiés el seu somni convertit en realitat.


En aquest moment va aparèixer Flutti acompanyat amb més pit-rojos i va dir exclamant:

- Hola, Blu! Piu, piu. He pensat que entre tots sí que podem ajudar-te. Per això he portat ajuda amb mi. Piu, piu.

- Jo avisaré també a les meves amigues abelles -va dir en Fly
- Moltes gràcies -va dir Blu Ara entre tots sí que podrem construir unes grans ales.

Tots els animals es van posar mans a l'obra. Les girafes s'encarregaven de baixar les branques, els pit-rojos col · laboraven distribuint adequadament les fulles, les abelles deixaven caure la mel entre les branques i fulles. Tot estava molt ben organitzat. En Blu s'encarregava d'anar dirigint a tot el grup i col · laborava en tot el que li demanaven.
D'aquesta manera les ales van estar construïdes en un moment.
En Blu es va col · locar les seves ales i va volar i va volar tan alt com va poder acompanyat dels seus nous amics.

Més tard es va acomiadar d'ells i es va dirigir cap a la ciutat dels hipos.
Quan el van veure aparèixer tots els hipopòtams van sortir de les seves basses i van anar a saludar a en Blu.




En Blu estava molt content ja que des de dalt les flors i els camps semblaven més petits però contemplar-los  des d'allà dalt havia estat meravellós. L'experiència li havia agradat molt però el que més havia entusiasmat a en Blu era haver pogut conèixer altres animals diferents a ell i haver pogut compartir amb ells el seu somni de poder volar.



I conte, contat aquest conte s'ha acabat ...