La Poli i la rentadora màgica

La Poli i la rentadora màgica.


Hi havia una vegada .. un conte.


Aquesta és la Poli. Té cinc anys i és una nena molt entremaliada a qui li agrada explorar noves coses i aprendre jugant. La seva mare sempre ha d'estar pendent d' ella per controlar totes les entremaliadures que la Poli realitza. És una nena molt inquieta i molt atrevida.


Les seves malifetes són conegudes per tots els seus veïns i en més d'una ocasió han hagut de sortir corrent darrere d' ella per evitar que creués el carrer sense mirar o evitar que algun animal domèstic d'algun veí s’abalancés sobre ella enfadat per les seves entremaliadures.


Avui la Poli està malalta al llit. No anirà a l'escola. La seva mare s'ha anat a treballar i l'ha deixat amb l´ Anna, la seva senyora de companyia.


La Poli cansada d'estar al llitet sense fer res i aprofitant un descuit de l´ Anna, es va dirigir silenciosa cap al traster on li agradava jugar amb els objectes que es trobaven apartats de l'ús perquè estaven una mica vells o trencats.


El que més li agradava a la Poli era jugar amb el seu antic cavallet de fusta. Avui la Poli volia dedicar-se a inspeccionar més el terreny.


Tot d'una es va quedar sorpresa en veure de lluny un objecte que fins ara li havia passat desapercebut.


- Però què és això? - pensava la Poli interiorment. Però si sembla una rentadora antiga!.


Amb aquests pensaments la Poli es va acostar cap a la rentadora i va començar a estirar de la porta i a pressionar els botons.


Tot d'una sense saber com, es va trobar dins de la rentadora. De seguida van començar a aparèixer  llums de molts colors i una música especial. La Poli de sobte va caure al buit. Va ser una caiguda sorprenent, lleugera, reposada i suau. Semblava que estava volant a través d' ell. Mentre queia multitud d'olors i fragàncies se sentien pels voltants del túnel.

Fins que per fi va arribar al terra. Va caure dempeus i sense fer-se cap tipus de dany.
Quan hi va arribar es va quedar sorpresa per tot el que va veure.

Milers de cuques de llum vermelles i grogues es van acostar a ella i la van guiar cap al principi d'una gran cova fosca i tètrica de la qual sortien unes veus estranyes i soroll espantosos. La Poli no sabia a quin tipus de país havia arribat a través de la rentadora però ara només podia fer una cosa, continuar per esbrinar-ho.


Quan les cuques de llum van arribar a l' inici de la cova van marxar de nou per on hi havien arribat. La Poli es va endinsar cap a la cova. No es veia pràcticament res, tot seguia fosc fins que de sobte unes petites llums de torxes van fer la seva aparició. Volaven per l'aire i marcaven un camí.


La Poli va seguir la llum de les torxes.


A mesura que avançava la Poli va començar a escoltar petites veuetes que semblava que entonessin una petita cançó.


De sobte va veure un grup gran de fades i follets entonant cançons i rentant objectes que semblaven ser fabricats en tela o cotó.


Es va acostar a ells.


- Hola, em dic Poli. Qui sou vosaltres? - va preguntar emocionada la nena.


- Hola, sóc la Nica i sóc una fada. Aquests són els meus amics, la Soli que és una fada com jo i en Tuno que és un follet. - va explicar la bonica fada a la Poli.


- Ah! I què esteu fent aquí i que esteu rentant? - va preguntar la Poli amb molta curiositat.


- Aquest és el nostre país. Nosaltres vivim aquí. És el país de l'harmonia, bé millor dit, era el país de l'harmonia fins que el senyor fosc de les mentides el va destruir. - va contestar la Nica amb una cara trista i desanimada.


- Però qui és aquest senyor fosc? I per què dius que el teu país està destrossat? M'agradaria saber-ne la història. Me la podries explicar? - va preguntar la Poli delicadament als éssers màgics de la rentadora.


- Doncs si. Abans nosaltres vivíem en harmonia i contents. El nostre país estava ple de flors de colors i camps verds i nets. Es respirava veritat, calor, equilibri, bondat i alegria. La nostra princesa de la Veritat feia que tot estigués en ordre. Un dia el senyor de la mentida es va instal · lar al país veí i va començar a envejar l'harmonia del nostre món ja que ell vivia sempre sol, envoltat de la brutícia de les seves pròpies mentides. I va voler tenir un país tan bonic com el nostre així que va raptar a la princesa de la veritat per poder desestabilitzar-nos. Quan va retenir la princesa ens va tancar en aquest túnel de rentat perquè a través d' ell netegéssim  les seves mentides i amb elles el seu món fosc.


D'aquesta manera el senyor fosc continua fent les seves maldats i nosaltres ens veiem obligats cada dia a netejar les seves malifetes i mentides. Ara el seu món és bonic mentre que el nostre s'ha tornat fosc i trist -va dir  Tuno tristament.


- Així que el que esteu contínuament rentant són les seves maldats i mentides? - va preguntar la Poli mirant el munt d'objectes bruts que tenien acumulats els petits follets.


- Exacte ... El seu món està al final del túnel i ens arriben contínuament a través d' ell. No tenim sortida. - va dir la Nica tristament.


- I costen molt de netejar. Són tan grans les seves atrocitats que això ens obliga a treballar per a ell sense descansar. I a sobre el nostre món es torna més fosc, perquè les mentides es queden aquí, al principi del túnel. Al nostre preciós país. - va dir sanglotant la Soli.

- Però hi ha d'haver-hi alguna manera de poder enfrontar-lo i alliberar a la vostra princesa? - va dir la Poli esperançada.

- No podem. El senyor de les mentides és molt poderós. L'única manera seria alliberar la princesa i bloquejar el túnel perquè les seves mentides i atrocitats es quedessin amb ell i al seu país -va dir la Nica.

- D'aquesta manera tornaríem a crear harmonia en el nostre món i tornaríem a ser feliços -va dir la Soli. Però nosaltres no podem, els nostres peus estan enganxats al terra i no podem alliberar-nos. Els seus llaços del mal ens lliguen al túnel i no hi podem sortir.

- Bé, no us preocupeu - va dir la Poli. Jo us ajudaré. M'enfrontaré al senyor de les mentides i alliberaré  la vostra princesa. Després tots junts pensarem la manera de tancar per sempre el túnel de rentat -va dir la Poli molt emocionada.


- Ets molt valenta - va dir en Tuno. Però no és fàcil poder derrotar-lo . Primer per arribar-hi has de travessar tot el túnel fins arribar al final. A través d' ell t'hauràs d´ enfrontar a tota la seva foscor que hi circula sense descans. Quan arribis al final, hauràs de buscar el seu gran castell i penetrar-hi sense ser vista. Després hauràs de buscar on hi te la clau de la gàbia on té retinguda la princesa, alliberar-la i fugir ràpidament de nou a través del túnel. Abans de ser vista hauràs de bloquejar la sortida i tancar per sempre el túnel. Hauràs d'esbrinar com es pot tancar abans que el senyor de les mentides us atrapi. - va explicar detingudament la Soli.

- Estic disposada a enfrontar-me a això -va dir la Poli de manera molt valenta i convençuda.

Després d´ acomiadar-se de tots ells la Poli va començar el seu camí cap a l'interior del túnel.
Va començar a caminar sigil·losament a les fosques. Pràcticament no es veia res. Va pensar en què no portava res per enfrontar-se a les mentides i la foscor que envoltaven tot el túnel. Els dubtes van començar a instal · lar-se  en el seu petit cor. Tot d'una van aparèixer milers i milers d'ombres al voltant de la Poli. Cridaven i udolaven sense descans. Van començar a estirar del cabell de la Poli i aixecar-la pels aires. La Poli va començar a rodar i a rodar sense parar per l'aire. Però en cap moment va sentir por. Era una nena molt forta i molt valenta. Amb tota la seva valentia es resistia a ser portada per la foscor. Com podia lluitava amb totes les seves forces, però eren superiors a ella i de seguida la Poli va quedar defallida pel cansament i el dolor. Quan va despertar es trobava estirada al túnel envoltada de les ombres que reien sense parar veient-la ensorrada al terra. Tot d'una la Poli, va recordar que en els moments tristos la seva mare sempre li cantava una dolça cançó que la feia relaxar i tornar a somriure.

Així que lentament la Poli va començar a cantar.


"Quan el sol i la lluna junts estan

Salten les estrelles amb un art especial

els àngels brillen amb una calor essencial

que ni els núvols ni la pluja poden amagar.



Paxín, paxan, tralali , tralala...

canten les estrelles sense deixar de brillar

Paxín , Paxan, tralali, tralala torne ´m- hi a cantar

tots junts units sense deixar de ballar.


Quan trist estiguis i no puguis dormir

pensa que en un globus voles feliç

pensa que un mag entra a l´ habitació

i amb la seva vareta et fa un petó.




Paxín, paxan, Tra la li, Tra la la

canten mil estrelles sense deixar de brillar

Paxín , Paxan, tralali, tralala torne ´m- hi a cantar

tots junts units sense deixar de ballar.


Tot d'una totes les ombres es van quedar quietes escoltant la bella cançó que entonava amb la seva veu dolça la Poli.

La Poli va tancar els ulls i seguia cantant la dolça cançó amb tot l'amor amb que la seva mare se la cantava a ella.

Les ombres cada vegada es van fer més i més petites. Fins que una d'elles de sobte es va atrevir a dir.

- Però quina veu més dolça tens! M'encanta com cantes. I que són aquests colors que es desprenen amb el teu cant? - va preguntar una  d'elles a la Poli.

- Crec que és el color de l' amor -va dir la Poli. És la cançó que la meva mare em cantava sempre quan estava trista o preocupada. Jo la canto com ella me la cantava a mi. - va respondre la Poli.


- Ah! - va dir una de les ombres. A nosaltres mai ens han cantat res semblant. Sempre ens obliguen a vagar i vagar sense descans i a fer mal. Nosaltres no coneixem això que dius que es diu amor -va dir l'ombra més gran del grup.

- Bé, no us preocupeu. Jo us ensenyaré a cantar com ho faig jo. Amb tot l'afecte del meu cor. Escolteu!

I la Poli va tornar a entonar la seva cançó ara dirigida a les ombres que es van quedar estupefactes i admirades per la capacitat que tenia aquella nena de canviar el dolor i l'amargor que elles albergaven per la dolçor i l´ alegria gràcies al ritme de la seva cançó.
- Mai ningú ens havia cantat igual -va dir una de les ombres sanglotant.
- Moltes gràcies per haver-nos regalat una mica de la teva alegria -va dir una altra de les ombres.
- Estem molt agraïdes. Podem fer alguna cosa per tu?

La Poli estava molt contenta per haver aconseguit que les ombres deixessin de fer-li mal i que a més ara estiguessin de la seva part i volguessin ajudar-la. Així que amb la seva veueta habitual va dir:

- Si que podeu fer alguna cosa per mi i pels meus amics del país de l'harmonia. El vostre amo, el senyor de les mentides, té presonera la seva estimada princesa i els obliga a treballar dur per netejar el seu país ple de maldat i rancor. Necessito alliberar la princesa i bloquejar el túnel perquè mai més les seves mentides arribin fins al país de l'harmonia. Al país de l'harmonia tot era llum i color fins que ell es va apoderar de la princesa de la veritat. - va dir la Poli a les ombres que l´ escoltaven atentament.


- Crec que nosaltres tenim gran responsabilitat en això -va dir una d´elles.
- No ho crec -va contestar la Poli. Vosaltres només sou producte de la seva maldat però si aconseguiu deixar de fer mal als altres i deixar de transmetre la seva foscor us transformareu en llum i color i podreu tornar amb mi al país de l' harmonia- va dir la Poli molt convençuda.
- És cert el que dius? - va preguntar una de les ombres. Podrem gaudir sempre d'aquests colors meravellosos que es desprenen de les teves cançons? - va preguntar la gran ombra.

- Si. Si m'ajudeu deixareu de ser dolentes com el senyor fosc que us dóna vida i per tant us tornareu lleugeres i harmòniques canviant els vostres foscos colors per d´ altres de millors i més lluminosos -va dir la Poli.
- Doncs llavors t' ajudarem a destruir-lo- van dir totes les ombres.
Dit això van partir totes a la recerca del castell del senyor fosc disposats a fer-li front i obligar-lo a marxar.
Quan van arribar al castell multitud de noves ombres s'acostaven al grup disposades a fer mal, però en escoltar l'harmonia i l'amor de la cançó de la Poli irremeiablement es relaxaven i s'unien al grup disposades a enfrontar-se també amb el senyor de les mentides.
A poc a poc totes les ombres es van unir al grup i cantaven totes juntes la cançó de la Poli.

"Quan el sol i la lluna junts estan

Salten les estrelles amb un art especial

els àngels brillen amb una calor essencial

que ni els núvols ni la pluja poden amagar.

Paxín, paxan, tralali , tralala...

canten les estrelles sense deixar de brillar

Paxín , Paxan, tralali, tralala torne ´m- hi a cantar

tots junts units sense deixar de ballar.


Quan trist estiguis i no puguis dormir

pensa que en un globus voles feliç

pensa que un mag entra a l´ habitació

i amb la seva vareta et fa un petó.




Paxín, paxan, Tra la li, Tra la la

canten mil estrelles sense deixar de brillar

Paxín , Paxan, tralali, tralala torne ´m- hi a cantar

tots junts units sense deixar de ballar.

A mesura que s'aproximaven al castell el cel i la terra van començar a vibrar. Espantat el senyor de les mentides va sortir a la trobada del grup per veure el que estava passant.
Des de dalt del seu castell va comprovar que les milers d'ombres que ell havia creat es trobaven disposades a enfrontar-s'hi amb ell.

- No pot ser! - cridava el senyor de les mentides. Jo sóc el vostre amo i senyor. Jo us he creat per a fer mal. No podeu enfrontar-vos amb mi -va dir furiós el senyor de les mentides.

Però les ombres cada vegada se  li apropaven més i més . Tot d'una es va veure embolicat en un núvol d'ombres que l´ elevaven cap amunt del cel. Les ombres van volar buscant la gàbia on es trobava la princesa tancada. Quan van descobrir on era la Princesa la van alliberar deixant en el seu lloc al senyor de les mentides tancat per sempre perquè no pogués seguir fent més mal.




 Tot d'una el món de les ombres va començar a esvair-se a poc a poc envoltat de les llums i els colors de totes les ombres que gràcies a l'amor de la veritat s'havien transformat.

D'aquesta manera van partir tots junts a la trobada dels éssers màgics del món de l'harmonia.

Van travessar de nou el túnel que ara jeia més lluminós i net que mai i van arribar al principi del ell.

Tots els follets i les fades es van alegrar molt de veure'ls arribar. Les seves cadenes s'havien dissolt i cantaven tots  molt alegrement la cançó de la Poli. Ja mai més haurien de treballar per al senyor de les mentides. La seva maldat s'havia tornat contra ell mateix i ara estaria tancat per sempre i les seves mentides mai més podrien fer mal.

El món de l'harmonia celebrava la tornada de la seva estimada princesa i van disposar tot per celebrar una gran festa per agrair a la Poli tot el que havia fet per ells.
Com a obsequi li van regalar un collaret en forma de flor.

- Poli, com estem tan agraïts per tot el que has fet per nosaltres et fem el lliurament d'aquest collaret. A través d' ell podràs parlar amb nosaltres i veure'ns sempre que vulguis. Quan t´ envaeixin els dubtes, la tristesa o l'enyorança només has de obrir-lo i ens podràs percebre a través d' ell-va dir la princesa de la veritat.


La Poli estava molt contenta i radiant amb el seu nou collaret. Estava molt feliç de poder haver ajudat al món de l'harmonia a recuperar el seu equilibri.
La Poli es va acomiadar de cada un d'ells ja que pensava que havia estat absent molt de temps i que la seva mare i l´Anna podien trobar-la a faltar.
Amb molta pena al cor es va dirigir al començament de la cova i de sobte va tornar a sentir-se transportada cap amunt envoltada d'imatges i vibracions similars a quan va entrar per primera vegada dins de la rentadora.

Sense saber com, es va despertar sobresaltada i es va veure fora de la rentadora al traster de casa.

Tot d'una es va adonar que el món de l'harmonia ja no hi era i que es trobava de nou a casa.

Amb gran desesperació va buscar el collaret per comprovar que tota aquella experiència no havia estat un somni. I gràcies a Déu, no ho va ser, ja que va poder comprovar que en la seva petita butxaca es trobava el collaret que la princesa de la veritat li havia regalat. Lluïa bonic i resplendent com mai abans havia brillat.

Tot d'una la porta del traster es va obrir i va aparèixer l´Anna
- Però mira, si estaves aquí! - va dir l´Anna recollint del terra a la Poli.
- Anem de pressa al teu dormitori. És tard i has de fer la migdiada. Segur que has tornat a agafar fred.

L´ Anna li va posar el termòmetre a la Poli i va comprovar que ja no tenia febre.


- Però si ja no tens febre?. Ara ja et trobes millor oi Poli? - va dir l´Anna tocant lleugerament el front de la Poli.
- Apa,  anem a l'habitació. Però que nena més entremaliada ....

I amb aquestes paraules va portar a la Poli a l'habitació.

La Poli va dormir la migdiada més tranquil · la que mai acompanyada ara pel seu magnífic collaret de l'harmonia ....


I conte, contat ... aquest conte s'ha acabat ...


Monica Zambrano. Els wikicontes multiculturals