L´ Oriol i les muntanyes sagrades

Contes d'Espanya: L´ Oriol i les muntanyes sagrades.

Hi havia una vegada, fa molt de temps, vivia en el seu gran castell de Barcelona un jove molt avar anomenat l´ Oriol.

L´ Oriol era el més ric terratinent de tots els voltants de Barcelona. Tenia moltes riqueses acumulades en el seu gran castell gràcies a que es dedicava al comerç de diferents materials per a la construcció i a la fabricació de joguines.

Gràcies al seu gran enginy i perseverança disposava d'una gran fortuna que era admirada per molts dels comerciants i empresaris de tota Catalunya.


Tot i que l´Oriol disposava de molta riquesa, era un jove molt tossut i avariciós i cada vegada volia tenir més i més oblidant-se per complet de les necessitats dels altres.


No compartia els seus béns amb cap altra persona, ni tan sols amb els seus familiars més propers. Era tal la seva gasiveria que ni tan sols per Nadal era capaç d'oferir almoina ni cap de les joguines que fabricava a l'orfenat que estava situat prop d' on ell tenia el seu gran castell.

En moltes ocasions el frare de l'orfenat, el Jonàs, havia anat al seu castell demanant-li una mica d'almoina per poder mantenir als diferents nens orfes que ell cuidava al seu petit orfenat o per demanar-li alguna joguina de les que ell fabricava per poder oferir-les als nens en el dia del Reis. Però l´ Oriol sempre es negava en rotund a oferir la més mínima ajuda i el frare sempre sortia desconcertat demanant a Déu que li perdonés per l'ànima tan fosca que l´Oriol tenia.

Però a l'Oriol no li importava en absolut que els nens del frare Jonàs passessin necessitats o que no tinguessin joguines per gaudir el Nadal. L´Oriol pensava que si la resta de persones no havien tingut sort a la vida no era problema d' ell. Pensava que ell podia gaudir de tot el que tenia gràcies al seu esforç personal i que ningú en la seva vida li havia ofert ajuda. Ell havia llaurat sol la seva prosperitat i el seu benestar material a base de treball i de constància i no estava disposat a prescindir de res que fos seu ja que li havia suposat un gran esforç poder aconseguir-ho.


Cada any partia de viatge per conèixer més el món i s'enorgullia quan comprovava que no hi havia ningú en cap altre país que tingués més riquesa que ell.


Sempre intentava presumir davant dels altres dels diners i de la prosperitat econòmica que tenia i no dubtava a demostrar el poder que tenia humiliant el personal que treballava per a ell o que s'encarregava de la custòdia i neteja del seu gran castell.

L´ Oriol sempre anava sol, acompanyat per un seguici de cavallers que l'escortaven i que vigilaven atentament que l´ Oriol no patís cap accident o que pogués ser assetjat per algun indigent o pobre que es pogués trobar en el seu camí.


Un dia mentre passejava amb el seu cavall el Fito per les seves terres vigilant i controlant la producció dels diferents materials que s'utilitzaven per a la construcció de joguines, se li va aparèixer de sobte un cavaller vestit de negre que semblava pertànyer a una estranya casa reial.

- Hola Oriol-va dir el cavaller.

- Com useu adreçar-vos a mi en aquest to, no sabeu qui sóc jo? - va dir l´ Oriol molt enfadat.

- Si, per suposat. Ets l´ Oriol el senyor d'aquestes terres i amo del gran Castell de Pedralbes -va dir el cavaller. Hem sentit parlar molt de tu a la terra d' on jo provinc -va dir el cavaller. El rei a qui jo custodio sent molta curiositat per conèixer-vos , ja que ha sentit que vostè es considera el més ric de tot el món -va dir el cavaller.

- I així és. O potser ho dubteu, cavaller escorta del seu estimat rei? - Va dir l´ Oriol. Perdona de quina terra veniu? - va preguntar sorprès l´ Oriol.


- Jo provinc de les muntanyes sagrades, a uns 200 quilòmetres d'aquí. El meu rei viu allà al seu castell i vol conèixer-vos perquè considera que les seves riqueses són superiors a les seves i no li fa cap gràcia que algú es vagi donant ostentacions d'una cosa que no és certa -va inquirir el cavaller vestit de negre.

- Però això no pot ser. Realment jo sóc el més ric i disposo de molts béns materials. Estic segur que les riqueses del teu famós rei no poden igualar-se a les meves -va contestar molt enfadat.


- Bé, doncs si això és el que vostè  pensa continuï amb la seva ignorància i prepotència falsa pel món -va dir el cavaller Negre.

I dit això el cavaller negre va marxar molt ràpidament deixant sorprès a l´ Oriol que a partir d'aquest moment va començar a donar-li voltes allò que el cavaller li havia dit.

- Serà realment cert? - pensava per a si mateix el cavaller Oriol. Serà possible que hi hagi al món algú més poderós i amb més béns materials que jo. - continuava meditant l´ Oriol.

A partir d'aquell dia l´ Oriol no dormia ni descansava a la nit, inquiet tement que l'afirmació del cavaller negre fos certa. Així que un dia va ensellar el seu cavall i va marxar abans que es fes de dia a la recerca d'aquell famós rei que habitava a les muntanyes sagrades.

Va estar cavalcant dies i nits gairebé sense parar a descansar, totalment inquiet i preocupat desitjant arribar al seu destí i comprovar la falsedat de les paraules del cavaller negre.


Quan va arribar al començament de les muntanyes Sagrades va començar a sentir-se una mica fatigat i somnolent. Va pensar que es devia a llarg trajecte que havia fet durant aquests dies, així que va decidir parar a descansar i menjar alguna cosa abans d'iniciar l'ascens per les grans muntanyes sagrades.

Quan es va disposar a descansar van començar a produir-se successos estranys. Tot d'una les muntanyes van començar a canviar de color i diversos sons en forma de eco van començar a ressonar a les seves orelles. De seguida l´ Oriol va començar a tenir diferents visions de persones que se li apareixien i li murmuraven coses estranyes a cau d'orella. Va començar a sentir que la terra vibrava sota els seus peus i una tempesta de vent i gel va començar a desplomar-se sobre el seu cap. El cavall de l´ Oriol, en veure la tempesta que s'acostava, va fugir aterrit deixant al seu amo desproveït d'aliments, beguda i de transport.

Encara que l´ Oriol va voler anar darrere seu, el Fito, va desaparèixer molt ràpidament entre els diferents arbres i li va ser impossible aconseguir-ho.


L´ Oriol es va veure sol davant la immensitat d'un bosc ple d'estranyes ombres i sorolls i va partir corrent a la recerca d'algun lloc on poder descansar i refugiar-se de la tempesta.


En un extrem de la muntanya li va semblar veure l'entrada d'una cova i va decidir passar-hi la nit.


L'endemà l´ Oriol quan va despertar es va adonar que li continuaven aguaitant les mateixes ombres i sorolls que el dia anterior. Va poder comprovar que el bosc continuava fosc i que la tempesta no havia cessat. L´ Oriol va pensar en quedar-s'hi un altre dia més però el menjar li començava a escassejar i necessitava arribar com més aviat al castell del rei del qual el cavaller negre li havia parlat.


Així que quan va poder va marxar a la recerca del castell. Però alguna cosa estranya passava i l´ Oriol no podia trobar el camí. Semblava que les muntanyes li caiguessin a sobre a cada pas que donava i semblava com si canviessin de posició contínuament, mostrant-li ombres i ecos estranys que ressonaven al interior del seu cap sense fi.

A l´ Oriol li va semblar estar tornant-se boig i va pensar que el millor que podria  fer seria  marxar enrere i tornar al seu castell, però el camí de tornada semblava haver-se esborrat del tot i li va ser impossible trobar el camí de tornada.


L´ Oriol va perdre el compte de quants dies va estar caminant , finalment es va trobar amb dos cavallers als quals es va acostar per demanar-los alguna ajuda. Portava diversos dies sense menjar ni beure i necessitava urgentment alguna cosa amb la qual poder-se  alimentar.

Quan es va dirigir per parlar amb ells i explicar-los qui era i si podien ajudar-lo a tornar a casa, de la seva boca només sortien estranys sons que no significaven res i era incapaç de poder-se comunicar amb ells.


Els dos cavallers el van mirar sorpresos i van pensar que es tractava d'un captaire boig i que segurament els estava demanant almoina. Així que van decidir donar-li una mica de menjar per compassió i van seguir el seu camí cavalcant tranquils en direcció al monestir.


L´ Oriol va recollir del terra el menjar que els cavallers li havien ofert i va decidir seguir a peu el camí que els dos cavallers havien pres.


Però per desgràcia seva el camí s'havia esborrat i la pluja va tornar de nou a caure sobre les muntanyes sagrades.


El desesperació de l´ Oriol era immensa i era incapaç de recórrer uns metres sense que les muntanyes canviessin de posició i sense que els murmuris estranys deixessin de ressonar-li a les orelles.


Dia rere dia els esforços de l´ Oriol per sortir de les muntanyes eren en va, ja que cada vegada que intentava trobar el camí, semblava estar més perdut entre els matolls i arbres de les muntanyes sagrades.


Va arribar un moment que l´ Oriol ja no va tenir més forces per seguir caminant i es va resignar a quedar-se encallat en una zona del bosc esperant que algú se li aparegués i poder demanar-li una mica de caritat o alguna cosa per menjar aquell dia.


L´Oriol va acabar cedint davant la immensitat de les muntanyes i com si d'un captaire es tractés, es va acostumar a demanar almoina com podia, a tot aquell que es creuava en el seu camí.


Van passar els dies, els mesos i els anys i l´ Oriol estava retingut a les muntanyes sagrades. Com va poder es va elaborar un petit refugi amb les fustes i matolls que va trobar pels camins i es va adaptar a la seva nova vida com a ermità.


Un dia de sobte se li va aparèixer una petita nena negra que semblava haver-se perdut per la muntanya. La petita se li va acostar i sigil·losament li va preguntar:


- Hola. Qui ets? - li va dir la petita.

- Em dic Oriol- va dir l´ Oriol. Però de la seva boca només sortien sorolls horribles i sense sentit que eren impossibles de desxifrar.


- Ah. Veig que no pots parlar. Vius aquí? - va continuar la nena. Jo visc a l'orfenat prop del castell de Pedralbes. Ho coneixes?. Havia vingut amb el meu padrí el frare Jonàs a visitar el monestir que es troba a la part alta de les muntanyes i no sé com m'he perdut -va dir la nena. Podries ajudar-me a trobar el camí?.



L´ Oriol a base de gestos li va explicar a la nena que no era capaç de trobar el camí, que unes estranyes veus ressonaven en el seu interior i que les muntanyes li tancaven contínuament el pas. La nena no va semblar entendre´l i molt calmada i serena es va asseure al costat de l´ Oriol i es va adormida de seguida.


L´ Oriol no va descansar aquella nit preocupat per la nena. Pensava que potser tindria fred o que necessitaria alguna cosa per menjar al dia següent. Així que va decidir sortir a la recerca d'aliment i d´ alguna cosa amb la qual poder abrigar la nena mentre trobés el camí de tornada a casa o algun dels seus companys notés la seva absència i fossin en la seva recerca.


L´ Oriol es va passar tota la nit buscant pels voltants alguns fruits i llavors per poder-los oferir a la nena. Va pregar poder trobar algun vestit perdut d'algun cavaller al bosc o estranger que l'hagués deixat oblidat en el camí.


Quan la nit va deixar pas al dia,    l´ Oriol va arribar al seu petit refugi content perquè aquell dia tindria alguna cosa que oferir-li a la petita nena.


Però quan l´ Oriol va arribar al refugi va comprovar que la nena havia desaparegut. L´ Oriol en aquell moment es va espantar perquè va pensar que havia hagut algun problema però més tard va poder comprovar que la nena havia deixat al seu lloc una petita espelma blanca amb una anotació gravada a la cera que posava: "Tibidabo". (jo et donaré)


En aquell moment l´ Oriol va recollir la espelma i es va quedar més tranquil pensant que possiblement algú havia partit a la recerca de la nena i que l'havia trobat al seu refugi.


Aquella nit va descansar demanant que a la nena no li hagués passat res i va decidir que l'endemà tornaria a intentar buscar el camí cap al monestir que ella li va comentar per comprovar si es trobava sana i estàlvia.


L'endemà es va tornar a despertar amb tempesta i pluja per l´ Oriol però de manera instintiva i sense pensar-s'ho dues vegades, va partir de nou a la recerca del monestir acompanyat ara per la espelma blanca que suposadament la nena li havia deixat.


Quan l´ Oriol va encendre la espelma va poder comprovar sorprès que la flama de l'espelma no s'apagava, romania encesa tot i la pluja de la tempesta. Tot d'una l´ Oriol va deixar de percebre els sons estranys al seu interior i les muntanyes es van obrir deixant pas a través dels arbres un camí.

L´ Oriol sorprès va continuar pel camí ara il·luminat per la llum de la espelma.


De seguida l´ Oriol es va endinsar pel camí que li indicava la llum de la espelma i va arribar per fi al gran monestir de pedra llaurat en les muntanyes sagrades.


Un cop allà el primer que va fer va ser dirigir-se al centre del monestir, donar les gràcies per haver pogut trobar el camí i quan va anar a deixar la espelmeta amb la resta d'espelmes que estaven exposades a l'altar com a senyal d'adoració, va poder comprovar que la imatge que es mostrava a la part alta d' ell, era la d'una verge negra amb un nen en els seus braços.


Quan l´ Oriol es va fixar en el rostre de la verge negra va comprovar amb gran sorpresa la seva gran semblança amb la nena que dies abans havia trobat pel camí.


Quan va deixar l´ espelmeta en senyal d'adoració a la verge a l'altar es va dirigir a l'interior del monestir per preguntar al frare Jonàs per l'estat de la nena òrfena.


El frare en veure'l es va quedar molt sorprès ja que pensava que l´ Oriol havia mort ja que feia uns quants anys que no sabien res d' ell.


- Però Oriol ets tu? Em sembla impossible gairebé haver-te reconegut -va dir el frare. Però ets viu?. Tots pensàvem que havies mort -va dir el frare.


- Hola pare -va dir  l´ Oriol.


En aquell moment l´ Oriol es va adonar que havia tornat a recuperar la seva veu i que ara podia comunicar-se de nou normalment.


- Sí, estic viu -va dir l´ Oriol. Quant de temps porto vagant per les muntanyes? - li va preguntar al frare.


- Doncs fa dos anys que vas desaparèixer sense deixar rastre. Només vam poder trobar el teu cavall. Tots pensàvem que havies mort. - Va dir el frare.


- Bé, doncs m'he salvat de miracle -va dir l´ Oriol. Volia preguntar si heu trobat a la petita nena negra del vostre orfenat al bosc -va preguntar ansiosament l´ Oriol.


- Perdona Oriol. De què nena negra m'estàs parlant?. Cap dels nostres orfes s'ha extraviat en les muntanyes -va dir el frare molt convençut. Crec que necessites descansar i alimentar-te. Vine amb mi. Demà t´ aconseguirem un cavall i podràs tornar a casa teva -va dir el frare.


 I dit això tots dos es van dirigir a les cel · les del monestir on l´ Oriol va poder recuperar-se una mica abans de marxar de nou a casa.


L'endemà va partir cap a la seva llar. Quan va arribar tot el poble es va quedar sorprès veient l'estat en què es trobava i tot i que coneixien la maldat de l´ Oriol, es van alegrar perquè fos viu.


Quan l´ Oriol va arribar al seu palau va poder comprovar que encara disposava de les seves terres i dels seus béns que romanien imperibles i estàtics esperant el seu retorn.


I diu la llegenda que un bon dia l´ Oriol va deixar escrita una carta dient que estaria un temps fora   indicant que part de les seves riqueses fossin lliurades als seus familiars perquè poguessin gestionar-les adequadament mentrestant que  ell estigués absent. A la carta va sol · licitar també que una altra part dels seus béns fossin lliurats a l'orfenat del frare Jonàs perquè als nens que vivien allà mai els faltés de res. També va indicar que una altra part de les seves riqueses fossin destinades per a la construcció d'un gran parc a la part alta de les muntanyes de Barcelona que fos gran i bonic en honor a la petita nena òrfena a qui donaria per nom "Tibidabo”, com a regal cap a ella per haver-lo ajudat a trobar la llum en el seu camí. Actualment encara es pot veure el gran parc que va construir l´ Oriol per a la petita nena negra des de tots els punts de Barcelona, ​​ara convertit en un gran parc d'atraccions.


I diu la llegenda també que es creu que l´ Oriol va entrar a formar part dels sacerdots de la congregació del monestir que es trobava a les muntanyes sagrades i que mai més va tornar al seu palau de Pedralbes.

Es pensa que possiblement la petita nena negra i el cavaller negre que se li van aparèixer a l´ Oriol eren representacions de la Verge que custodiava el monestir i avui en dia encara es poden veure formes estranyes que configuren les grans muntanyes sagrades que recorden les ombres que van perseguir l´ Oriol durant el temps que va estar perdut en elles, indicant que la vida es configura depenent del  interior i que si està ple de foscor només troben ombres en el camí. És per això que les muntanyes sagrades són anomenades actualment com les muntanyes de Montserrat.


I conte, contat aquest conte s'ha acabat.


Mónica Zambrano. Els Wikicontes multiculturals.

L´ Ana i l´encantador de somriures

L´ Ana i l'encantador de somriures:

Hi havia una vegada, fa molt de temps vivia una nena anomenada Anna

L´ Anna tenia setze anys complerts i vivia amb el seu petit germà el Tobies al poblet de la vall Verda. La mare de l´ Anna i d ´en Tobies feia ja diversos anys que havia mort i el seu pare treballava fora del poble, cosa que feia que ells estiguessin la major part del temps sols a casa. L´ Anna s'ocupava de totes les tasques domèstiques, d'anar a d’institut i de tenir cura del seu petit germà. En Tobies havia crescut sense l'amor de la seva mare i l´ Anna tenia cura d´ ell tan bé com li era possible intentant que no es notés la seva mancansa.


Cada dia s'encarregava de portar-lo a la llar d'infants Alba, que es trobava al centre del Poble. En Tobies era encara molt petit per anar a l'escola, a penes tenia els quatre anys complerts. Per l´ Anna era una alegria poder fer-se càrrec del seu petit germà però interiorment trobava a faltar els afectes de la seva mare i de vegades li costava haver d'acceptar les responsabilitats que després de la seva pèrdua havien recaigut en ella.

Els nens de l'escola bressol "Alba" estaven molt contents i molt ben cuidats. Una de les seves professores, la Nativitat, s'encarregava que estiguessin molt ben atesos i que gaudissin aprenent. En Tobies era un nen molt alegre que compartia sempre totes i cadascuna de les seves joguines. Mai renyaven i jugaven molt alegrement al jardí de la llar d'infants.


Un dia de sobte alguna cosa va començar a canviar a la guarderia. La Nativitat va començar a notar que als nens una cosa estranya els passava, ja que van començar a tenir moltes pors. No volien sortir al pati de la guarderia i semblava que havien perdut la il·lusió i l'alegria que els caracteritzava quan realitzaven les seves tasques i els diferents jocs.

L ´Anna també va començar a adonar-se que alguna cosa li passava a  en Tobies. Tot d'una no volia dormir sol a la nit i volia tenir la llum encesa. Va començar a fer-se pipí al llit i tot li provocava por i preocupació. El seu somriure va començar a desaparèixer i la seva mirada cada vegada estava més trista.


Així que un dia l´ Anna va decidir anar a parlar amb la professora Nativitat per comprovar que era el que li passava a en Tobies i per sorpresa seva va descobrir que a la resta de nens els començava a passar una cosa molt semblant. Moltes mares van acudir preocupades a la guarderia veient estrany el comportament dels seus infants.

La Nativitat no s'explicava els motius de la tristesa i de la por que els nens patien. Algun dia havia volgut parlar amb algun d'ells per esbrinar els motius i molts d'ells no responien i algun li havia comentat que un senyor amb un gran sac havia aparegut al jardí de l'escola i li havia provocat la seva por.


Però la Nativitat no podia creure això, ja que el recinte de l'escola no podia ser travessat per cap persona que no tingués permís. Era impossible que algú hagués irromput d'aquesta manera al pati del col·legi.


De tota manera, l´ Anna va decidir un dia parlar amb en Tobies per intentar esbrinar alguna cosa més sobre aquell home del sac.


- Tobies, m'agradaria que m´ expliquessis de què tens por i perquè ara necessites dormir amb el llum encès. Saps que pots confiar en mi -li va preguntar afectuosament l’Anna a en Tobies.


- És que tinc por de la foscor -va dir  en Tobies.

- Però abans no et feia por. Què és el que ha passat perquè ara et doni por? - va dir cautelosament l´Anna

- És que un dia vaig veure un senyor amb un enorme sac i em va espantar mentre jo estava jugant al pati del col·legi -va dir el Tobies.

- Però la senyoreta diu que el guarda que vigila la porta de la guarderia no permet l'entrada a estranys a l' escola- va dir l´ Anna


- Però ell si que hi era. I va esperar el moment per espantar-me. De sobte tot es  va tornar de color negre i vaig tenir tremolors i calfreds. A partir d'aquest dia no vaig voler sortir al pati i ara totes les meves joguines em fan sentir trist. Ja no m'ho passo bé fent els meus treballs manuals ni llançant-me pels gronxadors - va dir amb la careta trista en Tobies.

- I dius que altres nens també ho van veure? - va preguntar l´ Anna.

- Si. Als altres nens també els va espantar -va respondre en Tobies.

- Ja no m'agrada anar a la guarderia. I no m'agrada la foscor -va dir finalment en Tobies. És per això que necessito tenir la llum encesa per poder dormir. I moltes nits el veig aparèixer a la meva habitació amb el seu gran sac disposat a ficar-me en ell i emportar- me lluny d'aquí. - va dir en Tobies.

- Però a casa ningú pot entrar, jo tanco la porta amb clau -va dir l´ Anna intentant calmar-lo .
-Però el pot travessar les parets .. és dolent, molt dolent -va dir  en Tobies.


L´ Anna després de la conversa amb el seu germà es va quedar molt preocupada i va decidir que a l'endemà aniria a la guarderia i faria guàrdia per vigilar si veritablement hi havia algú que estava espantant d'aquella manera als nens.

Va investigar per tots els jardins de l'escola bressol buscant alguna pista que li pogués orientar sobre el que estava passant.


Tot d'una va albirar les empremtes marcades d'un estrany calçat en algunes zones de l'exterior del recinte i moguda per un estrany pressentiment es va disposar a seguir-les pensant que potser trobaria la resposta a les seves preguntes.

D'aquesta manera l´ Anna va seguir acuradament les empremtes esperant que veritablement les emportessin  fins a l'home del sac i desitjant que no  s’esborressin durant el camí.


Les va seguir al llarg de diversos carrers i va creuar diverses cases abandonades que es trobaven als afores del poblat. Tot d'una les empremtes van semblar esborrar-se, just davant d'una casa abandonada. Es va acostar molt cautelosament a l'entrada posterior on va poder comprovar que hi havia una petita finestra que semblava estar lleugerament oberta. Com va poder va grimpar amb compte de no fer cap soroll i no ser descoberta.



Un cop dins de la casa va comprovar l'estat en què es trobava. Estava totalment bruta i semblava molt abandonada.


Lentament va sortir de les golfes i va pujar les escales. Tot d'una es va adonar que no estava sola. La casa estava habitada. Molt poc a poc va arribar fins al gran saló de la casa on va començar a escoltar la veu ronca i tenebrosa d' algú que semblava estar parlant tot sol.


Amb molta cura va treure el cap a través de les cortines i amb gran sorpresa va descobrir que es tractava de la figura d'un home. Quan es va aproximar va veure amb sorpresa que aquell home anava vestit de negre i que acabava de deixar al terra un gran sac.


- Oh, Déu meu. Ho sabia. És l'home del sac. Els nens tenien raó. Existeix de veritat -va pensar per si mateixa l´ Anna


Mentre l'home continuava parlant sol i començava a riure i exclamar una i altra vegada:


-Cada vegada estic més a prop d'aconseguir la meva comesa i aviat podré acabar l'encanteri amb què aconseguiré tenir la joventut indefinida -va dir l'home del sac dirigint-se al seu gran falcó.


- Avui he aconseguit espantar dos nens més a la guarderia Alba, amb ells ja seran set nens els que han perdut els seus somriures. Només em falta aconseguir tres nens més i començar a elaborar el meu encanteri de l'eterna joventut -va dir l'home del sac.


I dit això va marxar a la biblioteca a la recerca del seu gran llibre d'encanteris.


- Mira Henry. Cal que espanti aquests tres nens que em falten abans que comenci el solstici de tardor que serà d'aquí a tres dies. A partir d'aquest moment començarà la marxa enrere i només en set dies més podré aconseguir la joventut eterna -va dir l'home del sac al seu gran falcó.


- Oh. Però no pot ser - va dir l´ Anna comprovant que l'home del sac era veritablement un bruixot malèvol. Així que d'això es tracta. Intenta espantar als nens per robar-los els seus somriures i poder realitzar-los un conjur que li permeti ser eternament jove. He de fer alguna cosa per aturar-lo. No pot ser que en Tobies es converteixi en un nen sense il·lusions, sense somriure o sense felicitat per culpa d'aquest bruixot despietat -va dir tristament l´ Anna. He d´ esperar el moment oportú per poder mirar el gran llibre. Potser hi hagi algun tipus de contra encanteri amb el qual anul · lar el poder de l'home del sac.


I dit això va partir de nou a casa amb l'esperança de poder aconseguir detenir l'home del sac. Quan va arribar a casa en Tobies l'estava esperant. L Anna va preferir no explicar res del que havia escoltat a la casa abandonada i va decidir que faria guàrdia un parell de dies a l'exterior de la casa per poder trobar el moment oportú per poder mirar el gran llibre que l'home del sac tenia.

- Estic segura que en ell es troba el contra encanteri –pensava interiorment l’Anna
- Tobies, estaré absent un parell de dies ja que he de fer un treball de l' institut amb una de les meves companyes de classe. Però no et preocupis, vindrà la tia Marcelina a estar amb tu aquests dies. No et preocupis per res. Jo abans que te n'adonis estaré de tornada -va dir l’Anna a en Tobies.


L’Anna va preparar una motxilla amb tot  l'indispensable per fer guàrdia uns dies a la casa abandonada i va marxar de seguida desitjant conèixer que era el que ocultava el llibre del bruixot.


Va estar tot un dia vigilant la conducta de l'home del sac i es va adonar que habitualment sortia de casa just quan començava el vespre. Aprofitaria aquest moment per entrar a la casa. Però de sobte es va adonar que el gran falcó del senyor del sac romandria dins de la casa, així que havia de fer algun invent per treure'l d'allà. Se li va ocórrer utilitzar com a esquer un ratolí mecànic. L’Anna pensava que si aconseguia despistar el falcó podria mirar tranquil · lament el llibre sense aixecar sospites.


Quan l'home del sac va sortir de casa, l´ Anna sigil·losament va pujar per les escales i va alliberar el ratolí pel menjador. Quan el falcó el va veure rondant pel saló, tal com l´ Anna havia pensat, el falcó va sortir disparat a buscar-lo-.


L´ Anna va aprofitar el moment i es va dirigir a la biblioteca a la recerca del llibre.


- Per fi. Anem Anna, tranquil · la, busca l'encanteri ... espero que hi hagi un contra encanteri .. si us plau ... que així sigui .. - deia tota consternada l´ Anna


L´ Anna va buscar i va buscar ràpidament entre totes les pàgines del gran llibre l'encís de l'eterna joventut, i per fi el va trobar.


- Aquí hi és. L´ encanteri de l'eterna joventut: "Si la teva joventut vols mantenir per sempre, deu somriures de nens amb un ensurt has d'aconseguir i amb ells i el poder de la teva ment jove seràs indefinidament"


-I on està el contra encanteri .... per favor que hagi contra encanteri .... - pensava per si mateixa l’Anna . Ah ...encara sort .... l'encanteri contínua així: "Però bruixot tu has de saber que si abans del dia setè , algun dels nens aconsegueix la por a la foscor vèncer, convertit en un ratolí t'hauràs de veure eternament ".

- Bé, ho sabia. Tots els encanteris han de tenir contra encanteri ja que si no dominaria sempre el mal per sobre del bé -va dir amb un llarg sospir l’Anna.


I dit això va tancar el llibre i va sortir precipitadament de la casa abandonada. Va intentar deixar tot al seu lloc per no provocar sospites i es va dirigir cap a casa desitjant trobar-se amb en Tobies.


-Molt bé. Només he de fer que en Tobies perdi la por a la foscor abans d'una setmana. Si aconsegueixo que es quedi adormit amb la llum apagada, desapareixeran les seves pors i tornarà el seu somriure. D'aquesta manera el bruixot no podrà acabar el seu encanteri i tindrà la seva joventut eterna però aquesta vegada convertit en un ratolí. Tinc fe i esperança que en Tobies pugui aconseguir-ho.

Quan l'Anna va arribar a casa , en Tobies l'esperava desitjant veure-la i abraçar-la. Havia passat dues nits amb eterns malsons i cada vegada eren més els seus terrors nocturns.

- Hola xiquet -va dir l’Anna .M'has trobat a faltar? - Va dir l´ Anna afectuosament al seu germà.


- Si. Sobretot a les nits. Avui m'he tornat a fer pipí al llit - va dir tristament en Tobies.


- No et preocupis el meu estimat germà. Aviat els teus malsons desapareixeran. Saps? . A partir d'avui t´ explicaré cada nit un conte, com feia la mare amb mi. Ja veuràs com d'aquesta manera aconseguirem que no necessitis quedar-te adormit amb el llum encès -va dir l´ Anna molt esperançada.

Cada dia l’Anna li llegia un conte a Tobies i intentava que després de llegir-lo  en Tobies fora capaç d'agafar el son sense necessitat de la seva companyia ni de la llum encesa. Però les pors d´ en  Tobies eren molt elevades i era impossible que pogués recobrar la seva confiança i alegria.

Cada dia que passava i que enTobies era incapaç de dormir sense por, era un dia més que el malvat home del sac s'acostava al seu pèrfid pla.

Cap conte feia que en Tobies perdés la seva temor a la foscor.

L’Anna cada vegada estava més alarmada ja que s'estava acostant el setè dia. Aquella nit va decidir llegir-li el conte dels tres porquets esperant que aquesta vegada pogués recobrar la confiança perduda. Però de nou en Tobies es va quedar adormit escoltant-lo amb la llum encesa.


- ¡¡OH, no! De nou s'ha tornat a quedar dormit. Ja no sé que més fer. Només queda un dia i cap dels nens ha recobrat el seu somriure. Si fos aquí la mare .... - pensava l´ Anna
Saps Tobies?. La mare sempre m'explicava contes abans d'anar a dormir i m'encantava escoltar la seva dolça veu. Si l'haguessis conegut .. si ella fos aquí segurament sabria com aconseguir que perdessis el teu temor i l'home del sac no aconseguiria sortir -se´n  amb la seva ... Ja sé que dorms però saps? Era una dona molt maca, em cantava moltes cançons ... Ah! Recordo que quan em queia al terra ella sempre m’acariciava dolçament i feia que cedís el meu dolor .... hi havia un conte que m'agradava molt sentir-li explicar ... com era .... Ah si! El de l'àngel de la guarda. Ella m'explicava que tots teníem un àngel de la guarda que ens protegia i ens cuidava .. que quan li necessitéssim només havíem de orar- li perquè aparegués i ell amb les seves ales ens embolicaria i faria desaparèixer el nostre temor .... És clar!! Com que no se m'havia acudit abans!. Potser si l'hi ho explico  i creu en el seu àngel de la guarda, pugui recuperar la seva confiança i les seves pors desapareguin. Però no recordo com era la pregària ... fa tant de temps d'això .... Espero poder recordar-la abans de demà .. sinó en Tobies estarà per sempre condemnat a una vida sense alegria.

Dit això l’Anna va acompanyar a en Tobies i va sortir de l'habitació intentant fer memòria i poder recordar l'oració l'àngel de la guarda.

Durant tot el dia l´ Anna va estar donant-li voltes al cap intentant recordar la pregària però no aconseguia recordar-la. Les hores passaven i començava a fosquejar.


_ És impossible -deia l’Anna No aconsegueixo recordar-la. Si fos aquí la mare ....


I dit això va agafar el conte de Peter Pan desitjant que aquesta vegada en Tobies pogués recobrar la seva confiança.


Quan va arribar a l'habitació del petit, en Tobies l'estava esperant.

- Hola germaneta. Tinc una cosa que explicar-te - va dir en Tobies molt emocionat.

- Ah si!! Què és? - li va preguntar l´ Anna amb sorpresa.


- Doncs que ja no tinc por a la foscor. Em va agradar molt el conte que em vas explicar ahir -va dir en Tobies.

- Quin? El dels tres porquets? - li va preguntar l´ Anna amb sorpresa.


- No aquest no. L'altre. El del meu àngel de la guàrdia. Saps? Vaig fer el que em vas dir, i durant la nit quan em vaig despertar vaig començar a cridar al meu àngel de la guarda ja que estava molt espantat. I de sobte es va aparèixer. Em va acariciar amb les seves dolces manetes i em va dir que no tenia res a témer. Que ell sempre estaria al meu costat i que protegiria els meus somnis perquè cap home del sac pogués mai més fer-me mal. Ah! I també em va donar un missatge per a tu -va dir en Tobies a la seva germana que el mirava perplexa.

- Per a mi? - Va dir l’Anna molt sorpresa i estranyada alhora ja que era pràcticament impossible que en Tobies escoltés el conte perquè estava profundament adormit quan ella l´ hi ho va explicar.


- Em va dir que sobretot et digués això. Jo ho vaig apuntar en un paper perquè no se m'oblidés abans d'adormir-me. Mira, el tinc aquí. Vols llegir-ho? - Va dir en Tobies donant-li el seu escrit a l’Anna

L´ Anna va començar a llegir el contingut del paper que deia així.

"Àngel de la meva ànima i del meu cor, vine al meu costat i dóna'm la teva calor, que amb la teva llum i amb el teu afecte de perill jo estic lliurat per sempre"


- Em va dir que t'ho donés perquè mai més se te’n  tornés a oblidar. Ara ja no has de contar-me més contes, ni dormir amb mi. Ara ja pots apagar el llum, perquè sé que si el necessito ell estarà al meu costat. Bona nit germaneta -va dir en Tobies apagant la llum.

L’Anna va recollir el paper i va sortir de l'habitació d´ en Tobies molt sorpresa sabent que aquella era l'oració que havia oblidat. Era l'oració que la seva mare li havia cantat nit rere nit perquè el seu Àngel de la guarda aparegués i calmés les seves pors.

- Gràcies mare. Mai més la tornaré a oblidar. - va dir l´ Anna

I amb el paper a la mà es va dirigir a la seva habitació i el va guardar en el seu diari.


L'endemà la normalitat va tornar a la guarderia  "Alba". Els nens arribaven de nou al col·legi molt contents i emocionats, havien pogut dormir molt tranquil · lament aquella nit. Les pors havien desaparegut i tornaven a lluir uns enormes somriures en les seves caretes. Gràcies a en Tobies havien pogut recobrar la seva alegria. Ara tots jugaven despreocupats i feliços sense tenir por a que cap home del sac acudís a espantar-los novament.

I mentrestant a la casa abandonada de l'home del sac ...


- Maledicció. Però que ha passat. Però Henry? Per què em mires d'aquesta manera? ... Oh Déu meu .... no ....


El famós home del sac s'havia convertit en un enorme ratolí a causa de l'efecte del contra encanteri i gràcies a que els nens havien perdut la por a la foscor. Ara recorria espantat totes les estances de la casa abandonada perseguit pel seu gran amic el gran falcó que es trobava disposat a devorar-lo.


I d'aquesta manera els nens es van lliurar per sempre del malvat bruixot i del seu gran sac captura-somriures per sempre .....




 I conte, contat .. aquest conte es ha acabat.






Mónica Zambrano. els wikicuentos multiculturals

La Sílvia i la melodia del pianista

La Sílvia i la melodia del pianista:

La Sílvia té dotze anys complerts i avui és la primera competició oficial de gimnàstica rítmica que realitza. Està una mica nerviosa tot i que sap que està molt ben preparada ja que s´ho ha treballat molt . Durant diversos anys s'ha dedicat a perfeccionar els seus moviments i exercitar tots els seus músculs. Té una gran flexibilitat i és una de les millors atletes que es presenten. Interiorment sap que pot ser la guanyadora però així i tot es mostra una mica preocupada.

Mentre prepara la motxilla per a la competició la seva mare li prepara un bon esmorzar:


- Sílvia, no et preocupis. Estic segura que seràs la triomfadora -deia la seva mare servint-li la llet.


- Ja ho sé mare. He treballat molt en això. Però ja saps com són les competicions. Qualsevol cosa pot fer que em desequilibri i pot fer-me perdre punts, punts que són indispensables per aconseguir els primers llocs a la classificació -deia molt poc convençuda la Sílvia.


Quan va haver esmorzat va recollir la seva motxilla i juntament amb els seus pares i germans es van dirigir al Palau d'esports que es trobava a uns quilòmetres d'allà.

Totes les noies atletes estaven ja reunides esperant seus torns per demostrar les seves qualitats i el jurat estava estàtic observant tots i cada un dels seus moviments. Un pànic atroç va començar a recórrer el cos de la Sílvia ja que començava la seva actuació.

El moment decisiu va arribar. La Silvia va sortir a la pista de ball. Tothom l'observava emocionat veient la perfecció dels seus moviments i la seva gran agilitat.


El jurat estava observant-la detingudament. De sobte alguna cosa en el calçat de la Sílvia la va fer desestabilitzar i de sobte després d'una cabriola de dos voltes va caure irremeiablement al terra.


Tots els assistents es van quedar sorpresos i el jurat va començar a xiuxiuejar algunes paraules entre ells. Aquells segons se li van fer interminables a la pobra Sílvia que no va tenir forces per continuar la seva actuació i sense ni tan sols finalitzar-la, va sortir corrent de la pista en direcció a la sortida.

Els seus pares i germans van intentar sortir darrere seu, però la Sílvia va desaparèixer de seguida i no van ser capaços d’aturar-la.


- No pot ser- plorava amargament la Sílvia. No sé com he pogut caure, aquesta pirueta l'he practicat centenars de vegades. Mai més tornaré a concursar i penso deixar la gimnàstica rítmica per sempre.


Mentre corria la Sílvia s'endinsava cada vegada més en el bosc que es trobava als afores del poble.

- No m'agrada la gimnàstica. He fet un ridícul espantós. Estava la primera a la classificació i per aquesta odiosa caiguda .. - seguia plorant sense parar la Sílvia.


Tot d'una va deixar de córrer i es va adonar que havia arribat a una part del bosc desconeguda per a ella.


- Però a on he anat a parar?. No conec aquesta zona del bosc. Amb el plor m'he despistat. Que estrany, aquesta zona del bosc està molt poc il·luminada i els arbres estan secs i llueixen tristos. - seguia pensant per a si mateixa la Sílvia.

Tot d'una uns crits van començar a sentir-se en la profunditat del bosc. La Sílvia silenciosament es va dirigir cap a la zona on provenia aquell lleuger murmuri.

- Hola! Hi ha algú aquí? - preguntava la Sílvia sense poder arribar a veure d' on provenia exactament aquest murmuri.



- Hola. Sóc aquí, darrere teu -va dir una dolça veueta.

- Però si no hi ha ningú aquí -va contestar la Sílvia sorpresa.

- Com que no? Sóc jo, l' arbre -va dir un petit pi que es trobava darrere de la Sílvia.

- Ets tu qui m'ha parlat? - va preguntar la Sílvia molt sorpresa.

- Així és. Sóc jo qui estava plorant fins que has arribat tu fa un moment -va dir en un to una mica més alegre el petit pi.

- Ah!! I es pot saber el motiu del teu plor. També has perdut una competició de pins? - va preguntar la Sílvia.

- Doncs no es tracta d'una competició. Estic molt trist perquè des de fa diversos mesos ve al bosc un estrany ésser ens està arrabassant la melodia dels boscos. Acudeix molt sigil·losament equipat amb unes estranyes caixes i carregat amb diversos instruments. Amb ells és capaç de localitzar a les nostres estimades fades de la música. Quan les té localitzades, realitzant alguns gestos estranys, és capaç de prendre- li les veus i amb elles la seva melodia. El bosc comença a desequilibrar-se i a morir irremeiablement sense la melodia que ens transmeten les fades de la música.

- Les fades de la música? - va preguntar sorpresa la Sílvia.


- Si. Són les encarregades de regular els ritmes de creixement de tots nosaltres, els arbres i les plantes del bosc. Elles mantenen l'equilibri necessari en tot el bosc perquè puguem créixer bonics i sans. Sense les seves dolces melodies, els nostres ritmes s'alteren i comencem molt ràpidament a envellir, a perdre les nostres fulles i a desaparèixer per la falta de ritme.


- Ah! . És per això que aquesta part del bosc es veu tan fosca i no hi ha pràcticament vegetació?


- Si. Així és. Per això estic aquí solet plorant. Cada vegada són més les fades que perden les seves veus i les seves melodies per culpa d'aquest individu -continuava dient el petit pi.


- ¿I no sabeu de qui es tracta?. I perquè ha de voler la melodia de les fades del bosc? - va preguntar la Sílvia molt sorpresa.

- Doncs no ho sabem. No tenim coneixements que mai abans  hagi passat alguna cosa similar en els nostres boscos.

Tot d'una el petit Pi va canviar el to de veu i dirigint-se a la Sílvia de manera molt alarmada li va dir:

- Sílvia, ràpid, amaga't, per aquí arriba el lladre de melodies -va dir el Pi. La Sílvia es va amagar molt ràpidament darrere del Pi i es va quedar immòbil i en silenci intentant que l'estrany ésser no la veiés.


Tot d'una va veure aparèixer un home  vestit de  negre que portava una petita capseta de fusta. Anava proveït d'unes grans ulleres de colors i uns auriculars que es connectaven directament a un petit altaveu.

L'estrany personatge començava a explorar molt sigil·losament entre els matolls fins que de sobte va trobar a una de les fades de la música entre ells. Quan la va trobar va pressionar un dels botons del petit altaveu que portava a sobre i amb un gest ràpid va acostar la capseta de fusta a la petita fada.

De seguida, la fada es va veure desproveïda de la seva dolça veu.

- Oh no! . No pot ser. Ho ha fet de nou -va dir dirigint-se en un to baix a la Sílvia. Ha aconseguit la melodia d'una altra de les nostres fades.

- Però no pot ser possible. Com ho ha fet? - es preguntava la Sílvia.


- Ho fa mitjançant aquestes caixes de fusta, les acosta a cadascuna d'elles i no sé de quina manera els arrabassa les seves veus -va dir molt tristament el Pi.


- Està bé. No et preocupis petit pi. Aniré darrere seu i esbrinaré com és capaç de realitzar aquesta atrocitat a les fadetes i quin és el motiu pel qual ho fa. Quan ho descobreixi vindré i et contaré tots els detalls per veure si podem trobar alguna solució -va dir la Sílvia molt convençuda.


I dit això la Sílvia va anar darrera del senyor de negre i sense que se n’adonés de la seva presència, el va seguir per tot el bosc fins arribar a una gran cabana que es trobava enmig del bosc.


El senyor de negre de seguida va recollir les claus de l´ interior de la  petita motxilla que portava i va obrir lentament la porta. Un cop dins de la casa es va desvestir i va deixar al menjador tots els aparells que portava. Va agafar la capseta de fusta i amb ella a les mans va baixar per les escales del menjador en direcció al soterrani. La Sílvia es va adonar que el senyor de negre baixava les escales i va intentar buscar alguna entrada de la casa que donés directament al soterrani per poder veure que ocultava en ell.

Per sort una de les portes del darrere de la casa donava directament al soterrani Molt lentament va empènyer la porta i sigil·losament es va obrir.

Va baixar molt a poc a poc per les escales i es va quedar observant al senyor de negre.


- Per fi tinc una altra melodia nova -cridava el senyor de negre. Amb aquesta ja són set. Per fi he acabat la meva composició i puc tornar a presentar-me a aquest odiós concurs. Aquesta vegada no perdré. Seré el millor pianista de tot el món i tots m´ hauran de lloar per això. Em venjaré de tots aquells que em van fer quedar en ridícul i em van dir que mai arribaria a ser un gran compositor -continuava dient el senyor de negre.

- Demà al matí aniré a inscriure’m al concurs i d'aquí a dos dies serà el gran dia, on demostraré que sóc el millor pianista del món -va dir rient el senyor de negre.


I dit això va agafar la petita capseta de fusta i la va connectar al seu gran piano. Tot d'una la petita caixa va començar a emetre la dolça melodia robada de la fada de la música que es va quedar gravada en una mena de peça de metall que es trobava instal · lada en una de les cordes del piano.


Quan el pianista va haver finalitzat la gravació es va asseure al seient del piano i donant-li a una de les tecles que tenia ocultes al braçal del seient, el piano va començar a tocar la melodia de la fada robada.




- Oh Déu meu! Què trampós! - va dir la Sílvia que romania oculta observant tota l'escena. Així que es tracta d'un pianista. Utilitza la melodia i els ritmes robats per crear música en les cordes del seu piano. Amb això pretén presentar-se a un concurs de música i ser el guanyador -pensava la Sílvia.


- Però aquest pianista d' on ha sortit?. Pretén ser el guanyador mitjançant una música robada. No li importa que amb això provoqui la mort del bosc i deixi a les pobres fadetes sense veu -continuava pensat la Sílvia.


- He de fer alguna cosa per poder tornar-li les melodies a les fadetes de la música i que aquest pianista frustrat no se´n surti amb la seva.


- Crec que si aconsegueixo tornar a connectar les capsetes de música al piano, la melodia tornarà a cadascuna d'elles. Si puc aconseguir tornar-les a portar al bosc i obrir-les allà possiblement les fades tornin a recuperar les seves veus i la seva música. Però he de fer-me amb elles sense que el senyor de negre amagat se n’adoni- Seguia pensant la Sílvia. La Sílvia va esperar durant una llarga estona oculta a les golfes del pianista esperant el moment oportú per poder agafar les capsetes de fusta i connectar-les al piano. Va pensar que el millor moment seria quan el senyor de negre marxés al dia següent a inscriure’s al concurs.


Quant va despertar i va veure sortir el pianista de casa la Sílvia es va endinsar a les golfes i va agafar les set capsetes de música que el pianista havia deixat sobre del seu gran piano. Amb molta cura va tornar a connectar les caixetes al piano, i la melodia que estava gravada en cadascuna de les peces metàl · liques que es trobaven en les cordes del piano, van tornar de nou a cadascuna d'elles. Així que d'aquesta manera el piano va quedar desproveït de la música de les fades i de les seves boniques melodies.


Amb les capsetes a la mà la Sílvia va sortir de les golfes i es va anar en direcció al bosc. Quan va arribar allà va anar a la recerca del seu amic el petit Pinet.




- Hola maco!! Ja estic de tornada -va dir la Sílvia molt contenta.

- T'he trobat a faltar. Pensava que no tornaries - va dir el Pinet molt il·lusionat. Que has pogut esbrinar?.


- Doncs he fet una mica més que esbrinar. He portat de tornada les caixetes on aquest odiós pianista té retingudes les melodies de les fadetes. Cal anar a la recerca de les fades i tornar-les la seva música -va dir la Sílvia molt emocionada.

El Pinet va començar a xiular dolçament i de sobte van aparèixer les set fadetes que estaven sense veu que van anar a la seva recerca.


De seguida la Sílvia  va acostar les capsetes de fusta a les fades i molt lentament les va obrir al davant de cada una d´ elles. Tot d'una la música que es trobava retinguda en cadascuna d'elles va començar a sonar i les fades van començar a recobrar cadascuna de les seves veus.


- Per fi -deia una de les fadetes. He recobrat la meva melodia.


- És fantàstic. Moltes gràcies Sílvia per haver-nos tornat el nostre ritme -va dir una de les altres fadetes.

- Ara el bosc tornarà a ser tan bonic com ho era abans -va dir el Pinet molt emocionat. Podré créixer i fer-me fort i robust.

- No ha estat res, era el mínim que podia fer per vosaltres. Però encara em queda una última cosa a fer -va dir la Sílvia molt convençuda.


I dit això va anar a la recerca d'un rierol que es trobava per allà a prop i amb les capsetes en mà i amb l'ajuda de les fades va demanar a un grup de gripaus que eren allà que comencessin a raucar.

Quan els gripaus van començar a raucar, la Sílvia va obrir les diferents caixes de fusta perquè es quedessin en elles registrats els diferents sons que provenien dels gripaus.



Amb les capsetes en mà va tornar a dirigir-se ràpidament a la casa del senyor pianista abans que tornés de la inscripció del concurs.


Quan va arribar allà, va baixar a les golfes i va tornar a connectar les caixetes al gran piano que aquesta vegada va registrar el so horrible del raucar dels gripaus que la Sílvia havia captat en elles.


D'aquesta manera, el so que va quedar registrat en les peces metàl·liques de les cordes del piano, no tenia precisament molt de ritme ni era molt melòdic ja que es tractava de les veus dels gripaus.

- Així el pianista tindrà el seu merescut -va dir la Sílvia molt emocionada.


- Quan comenci a tocar les tecles del seu piano de les seves cordes només sortirà la melodia de set gripaus raucant -reia interiorment la Sílvia.


Quan el pianista va arribar a casa estava molt content ja que havia pogut realitzar la inscripció al concurs correctament.


- Demà serà el gran dia -va exclamar el pianista. Per fi demostraré amb la melodia robada de les fades que sóc el millor pianista i compositor de tota la faç de la terra.


I dit això va preparar totes les seves coses per partir al dia següent amb el seu gran piano al concurs.


Mentre la Sílvia es va acomiadar dels seus amics del bosc i molt afligida va tornar a casa. Durant el camí va recordar com havia sortit corrent de la competició i de la manera com havia perdut el concurs.


- Bé -va pensar la Sílvia. La veritat és que ja no m'importa haver-me caigut en aquesta pirueta i no haver-me classificat perquè sé que si segueixo intentant-ho, arribarà un dia en què guanyi la competició, i guanyaré pels meus propis mèrits, com ha de ser. Si aquesta vegada no ha estat possible, segurament ha estat perquè no estava tan ben preparada com em pensava. Segur que es va classificar una altra atleta que s'havia preparat millor que jo. El millor de tot això és guanyar o perdre pels mèrits propis de cadascú. És el que realment importa.

Amb aquests pensaments la Sílvia va tornar a recordar-se’n del Pianista.

- La veritat és que no m'agradaria guanyar un concurs a base de robar-li a algú el lloc si realment s'ho mereix més que jo. Cadascú ha d'obtenir el reconeixement que es mereix i no desitjar guanyar fent mal als altres o base de mentides o engany. M'agradaria saber com li haurà anat al pianista en la seva actuació -va dir rient interiorment la Sílvia.


I d'aquesta manera el pianista també va aprendre la lliçó, ja que després de la seva actuació, va rebre el mèrit que realment es mereixia. Milers de tomàquets i caps d'all van aparèixer a l'escenari quan del seu magnífic piano només sortien horribles sons de rauques de gripaus.



I conte, contat ... aquest conte es acabat.







Mónica Zambrano. Els wikicuentos multiculturals