L´ Oriol i les muntanyes sagrades

Contes d'Espanya: L´ Oriol i les muntanyes sagrades.

Hi havia una vegada, fa molt de temps, vivia en el seu gran castell de Barcelona un jove molt avar anomenat l´ Oriol.

L´ Oriol era el més ric terratinent de tots els voltants de Barcelona. Tenia moltes riqueses acumulades en el seu gran castell gràcies a que es dedicava al comerç de diferents materials per a la construcció i a la fabricació de joguines.

Gràcies al seu gran enginy i perseverança disposava d'una gran fortuna que era admirada per molts dels comerciants i empresaris de tota Catalunya.


Tot i que l´Oriol disposava de molta riquesa, era un jove molt tossut i avariciós i cada vegada volia tenir més i més oblidant-se per complet de les necessitats dels altres.


No compartia els seus béns amb cap altra persona, ni tan sols amb els seus familiars més propers. Era tal la seva gasiveria que ni tan sols per Nadal era capaç d'oferir almoina ni cap de les joguines que fabricava a l'orfenat que estava situat prop d' on ell tenia el seu gran castell.

En moltes ocasions el frare de l'orfenat, el Jonàs, havia anat al seu castell demanant-li una mica d'almoina per poder mantenir als diferents nens orfes que ell cuidava al seu petit orfenat o per demanar-li alguna joguina de les que ell fabricava per poder oferir-les als nens en el dia del Reis. Però l´ Oriol sempre es negava en rotund a oferir la més mínima ajuda i el frare sempre sortia desconcertat demanant a Déu que li perdonés per l'ànima tan fosca que l´Oriol tenia.

Però a l'Oriol no li importava en absolut que els nens del frare Jonàs passessin necessitats o que no tinguessin joguines per gaudir el Nadal. L´Oriol pensava que si la resta de persones no havien tingut sort a la vida no era problema d' ell. Pensava que ell podia gaudir de tot el que tenia gràcies al seu esforç personal i que ningú en la seva vida li havia ofert ajuda. Ell havia llaurat sol la seva prosperitat i el seu benestar material a base de treball i de constància i no estava disposat a prescindir de res que fos seu ja que li havia suposat un gran esforç poder aconseguir-ho.


Cada any partia de viatge per conèixer més el món i s'enorgullia quan comprovava que no hi havia ningú en cap altre país que tingués més riquesa que ell.


Sempre intentava presumir davant dels altres dels diners i de la prosperitat econòmica que tenia i no dubtava a demostrar el poder que tenia humiliant el personal que treballava per a ell o que s'encarregava de la custòdia i neteja del seu gran castell.

L´ Oriol sempre anava sol, acompanyat per un seguici de cavallers que l'escortaven i que vigilaven atentament que l´ Oriol no patís cap accident o que pogués ser assetjat per algun indigent o pobre que es pogués trobar en el seu camí.


Un dia mentre passejava amb el seu cavall el Fito per les seves terres vigilant i controlant la producció dels diferents materials que s'utilitzaven per a la construcció de joguines, se li va aparèixer de sobte un cavaller vestit de negre que semblava pertànyer a una estranya casa reial.

- Hola Oriol-va dir el cavaller.

- Com useu adreçar-vos a mi en aquest to, no sabeu qui sóc jo? - va dir l´ Oriol molt enfadat.

- Si, per suposat. Ets l´ Oriol el senyor d'aquestes terres i amo del gran Castell de Pedralbes -va dir el cavaller. Hem sentit parlar molt de tu a la terra d' on jo provinc -va dir el cavaller. El rei a qui jo custodio sent molta curiositat per conèixer-vos , ja que ha sentit que vostè es considera el més ric de tot el món -va dir el cavaller.

- I així és. O potser ho dubteu, cavaller escorta del seu estimat rei? - Va dir l´ Oriol. Perdona de quina terra veniu? - va preguntar sorprès l´ Oriol.


- Jo provinc de les muntanyes sagrades, a uns 200 quilòmetres d'aquí. El meu rei viu allà al seu castell i vol conèixer-vos perquè considera que les seves riqueses són superiors a les seves i no li fa cap gràcia que algú es vagi donant ostentacions d'una cosa que no és certa -va inquirir el cavaller vestit de negre.

- Però això no pot ser. Realment jo sóc el més ric i disposo de molts béns materials. Estic segur que les riqueses del teu famós rei no poden igualar-se a les meves -va contestar molt enfadat.


- Bé, doncs si això és el que vostè  pensa continuï amb la seva ignorància i prepotència falsa pel món -va dir el cavaller Negre.

I dit això el cavaller negre va marxar molt ràpidament deixant sorprès a l´ Oriol que a partir d'aquest moment va començar a donar-li voltes allò que el cavaller li havia dit.

- Serà realment cert? - pensava per a si mateix el cavaller Oriol. Serà possible que hi hagi al món algú més poderós i amb més béns materials que jo. - continuava meditant l´ Oriol.

A partir d'aquell dia l´ Oriol no dormia ni descansava a la nit, inquiet tement que l'afirmació del cavaller negre fos certa. Així que un dia va ensellar el seu cavall i va marxar abans que es fes de dia a la recerca d'aquell famós rei que habitava a les muntanyes sagrades.

Va estar cavalcant dies i nits gairebé sense parar a descansar, totalment inquiet i preocupat desitjant arribar al seu destí i comprovar la falsedat de les paraules del cavaller negre.


Quan va arribar al començament de les muntanyes Sagrades va començar a sentir-se una mica fatigat i somnolent. Va pensar que es devia a llarg trajecte que havia fet durant aquests dies, així que va decidir parar a descansar i menjar alguna cosa abans d'iniciar l'ascens per les grans muntanyes sagrades.

Quan es va disposar a descansar van començar a produir-se successos estranys. Tot d'una les muntanyes van començar a canviar de color i diversos sons en forma de eco van començar a ressonar a les seves orelles. De seguida l´ Oriol va començar a tenir diferents visions de persones que se li apareixien i li murmuraven coses estranyes a cau d'orella. Va començar a sentir que la terra vibrava sota els seus peus i una tempesta de vent i gel va començar a desplomar-se sobre el seu cap. El cavall de l´ Oriol, en veure la tempesta que s'acostava, va fugir aterrit deixant al seu amo desproveït d'aliments, beguda i de transport.

Encara que l´ Oriol va voler anar darrere seu, el Fito, va desaparèixer molt ràpidament entre els diferents arbres i li va ser impossible aconseguir-ho.


L´ Oriol es va veure sol davant la immensitat d'un bosc ple d'estranyes ombres i sorolls i va partir corrent a la recerca d'algun lloc on poder descansar i refugiar-se de la tempesta.


En un extrem de la muntanya li va semblar veure l'entrada d'una cova i va decidir passar-hi la nit.


L'endemà l´ Oriol quan va despertar es va adonar que li continuaven aguaitant les mateixes ombres i sorolls que el dia anterior. Va poder comprovar que el bosc continuava fosc i que la tempesta no havia cessat. L´ Oriol va pensar en quedar-s'hi un altre dia més però el menjar li començava a escassejar i necessitava arribar com més aviat al castell del rei del qual el cavaller negre li havia parlat.


Així que quan va poder va marxar a la recerca del castell. Però alguna cosa estranya passava i l´ Oriol no podia trobar el camí. Semblava que les muntanyes li caiguessin a sobre a cada pas que donava i semblava com si canviessin de posició contínuament, mostrant-li ombres i ecos estranys que ressonaven al interior del seu cap sense fi.

A l´ Oriol li va semblar estar tornant-se boig i va pensar que el millor que podria  fer seria  marxar enrere i tornar al seu castell, però el camí de tornada semblava haver-se esborrat del tot i li va ser impossible trobar el camí de tornada.


L´ Oriol va perdre el compte de quants dies va estar caminant , finalment es va trobar amb dos cavallers als quals es va acostar per demanar-los alguna ajuda. Portava diversos dies sense menjar ni beure i necessitava urgentment alguna cosa amb la qual poder-se  alimentar.

Quan es va dirigir per parlar amb ells i explicar-los qui era i si podien ajudar-lo a tornar a casa, de la seva boca només sortien estranys sons que no significaven res i era incapaç de poder-se comunicar amb ells.


Els dos cavallers el van mirar sorpresos i van pensar que es tractava d'un captaire boig i que segurament els estava demanant almoina. Així que van decidir donar-li una mica de menjar per compassió i van seguir el seu camí cavalcant tranquils en direcció al monestir.


L´ Oriol va recollir del terra el menjar que els cavallers li havien ofert i va decidir seguir a peu el camí que els dos cavallers havien pres.


Però per desgràcia seva el camí s'havia esborrat i la pluja va tornar de nou a caure sobre les muntanyes sagrades.


El desesperació de l´ Oriol era immensa i era incapaç de recórrer uns metres sense que les muntanyes canviessin de posició i sense que els murmuris estranys deixessin de ressonar-li a les orelles.


Dia rere dia els esforços de l´ Oriol per sortir de les muntanyes eren en va, ja que cada vegada que intentava trobar el camí, semblava estar més perdut entre els matolls i arbres de les muntanyes sagrades.


Va arribar un moment que l´ Oriol ja no va tenir més forces per seguir caminant i es va resignar a quedar-se encallat en una zona del bosc esperant que algú se li aparegués i poder demanar-li una mica de caritat o alguna cosa per menjar aquell dia.


L´Oriol va acabar cedint davant la immensitat de les muntanyes i com si d'un captaire es tractés, es va acostumar a demanar almoina com podia, a tot aquell que es creuava en el seu camí.


Van passar els dies, els mesos i els anys i l´ Oriol estava retingut a les muntanyes sagrades. Com va poder es va elaborar un petit refugi amb les fustes i matolls que va trobar pels camins i es va adaptar a la seva nova vida com a ermità.


Un dia de sobte se li va aparèixer una petita nena negra que semblava haver-se perdut per la muntanya. La petita se li va acostar i sigil·losament li va preguntar:


- Hola. Qui ets? - li va dir la petita.

- Em dic Oriol- va dir l´ Oriol. Però de la seva boca només sortien sorolls horribles i sense sentit que eren impossibles de desxifrar.


- Ah. Veig que no pots parlar. Vius aquí? - va continuar la nena. Jo visc a l'orfenat prop del castell de Pedralbes. Ho coneixes?. Havia vingut amb el meu padrí el frare Jonàs a visitar el monestir que es troba a la part alta de les muntanyes i no sé com m'he perdut -va dir la nena. Podries ajudar-me a trobar el camí?.



L´ Oriol a base de gestos li va explicar a la nena que no era capaç de trobar el camí, que unes estranyes veus ressonaven en el seu interior i que les muntanyes li tancaven contínuament el pas. La nena no va semblar entendre´l i molt calmada i serena es va asseure al costat de l´ Oriol i es va adormida de seguida.


L´ Oriol no va descansar aquella nit preocupat per la nena. Pensava que potser tindria fred o que necessitaria alguna cosa per menjar al dia següent. Així que va decidir sortir a la recerca d'aliment i d´ alguna cosa amb la qual poder abrigar la nena mentre trobés el camí de tornada a casa o algun dels seus companys notés la seva absència i fossin en la seva recerca.


L´ Oriol es va passar tota la nit buscant pels voltants alguns fruits i llavors per poder-los oferir a la nena. Va pregar poder trobar algun vestit perdut d'algun cavaller al bosc o estranger que l'hagués deixat oblidat en el camí.


Quan la nit va deixar pas al dia,    l´ Oriol va arribar al seu petit refugi content perquè aquell dia tindria alguna cosa que oferir-li a la petita nena.


Però quan l´ Oriol va arribar al refugi va comprovar que la nena havia desaparegut. L´ Oriol en aquell moment es va espantar perquè va pensar que havia hagut algun problema però més tard va poder comprovar que la nena havia deixat al seu lloc una petita espelma blanca amb una anotació gravada a la cera que posava: "Tibidabo". (jo et donaré)


En aquell moment l´ Oriol va recollir la espelma i es va quedar més tranquil pensant que possiblement algú havia partit a la recerca de la nena i que l'havia trobat al seu refugi.


Aquella nit va descansar demanant que a la nena no li hagués passat res i va decidir que l'endemà tornaria a intentar buscar el camí cap al monestir que ella li va comentar per comprovar si es trobava sana i estàlvia.


L'endemà es va tornar a despertar amb tempesta i pluja per l´ Oriol però de manera instintiva i sense pensar-s'ho dues vegades, va partir de nou a la recerca del monestir acompanyat ara per la espelma blanca que suposadament la nena li havia deixat.


Quan l´ Oriol va encendre la espelma va poder comprovar sorprès que la flama de l'espelma no s'apagava, romania encesa tot i la pluja de la tempesta. Tot d'una l´ Oriol va deixar de percebre els sons estranys al seu interior i les muntanyes es van obrir deixant pas a través dels arbres un camí.

L´ Oriol sorprès va continuar pel camí ara il·luminat per la llum de la espelma.


De seguida l´ Oriol es va endinsar pel camí que li indicava la llum de la espelma i va arribar per fi al gran monestir de pedra llaurat en les muntanyes sagrades.


Un cop allà el primer que va fer va ser dirigir-se al centre del monestir, donar les gràcies per haver pogut trobar el camí i quan va anar a deixar la espelmeta amb la resta d'espelmes que estaven exposades a l'altar com a senyal d'adoració, va poder comprovar que la imatge que es mostrava a la part alta d' ell, era la d'una verge negra amb un nen en els seus braços.


Quan l´ Oriol es va fixar en el rostre de la verge negra va comprovar amb gran sorpresa la seva gran semblança amb la nena que dies abans havia trobat pel camí.


Quan va deixar l´ espelmeta en senyal d'adoració a la verge a l'altar es va dirigir a l'interior del monestir per preguntar al frare Jonàs per l'estat de la nena òrfena.


El frare en veure'l es va quedar molt sorprès ja que pensava que l´ Oriol havia mort ja que feia uns quants anys que no sabien res d' ell.


- Però Oriol ets tu? Em sembla impossible gairebé haver-te reconegut -va dir el frare. Però ets viu?. Tots pensàvem que havies mort -va dir el frare.


- Hola pare -va dir  l´ Oriol.


En aquell moment l´ Oriol es va adonar que havia tornat a recuperar la seva veu i que ara podia comunicar-se de nou normalment.


- Sí, estic viu -va dir l´ Oriol. Quant de temps porto vagant per les muntanyes? - li va preguntar al frare.


- Doncs fa dos anys que vas desaparèixer sense deixar rastre. Només vam poder trobar el teu cavall. Tots pensàvem que havies mort. - Va dir el frare.


- Bé, doncs m'he salvat de miracle -va dir l´ Oriol. Volia preguntar si heu trobat a la petita nena negra del vostre orfenat al bosc -va preguntar ansiosament l´ Oriol.


- Perdona Oriol. De què nena negra m'estàs parlant?. Cap dels nostres orfes s'ha extraviat en les muntanyes -va dir el frare molt convençut. Crec que necessites descansar i alimentar-te. Vine amb mi. Demà t´ aconseguirem un cavall i podràs tornar a casa teva -va dir el frare.


 I dit això tots dos es van dirigir a les cel · les del monestir on l´ Oriol va poder recuperar-se una mica abans de marxar de nou a casa.


L'endemà va partir cap a la seva llar. Quan va arribar tot el poble es va quedar sorprès veient l'estat en què es trobava i tot i que coneixien la maldat de l´ Oriol, es van alegrar perquè fos viu.


Quan l´ Oriol va arribar al seu palau va poder comprovar que encara disposava de les seves terres i dels seus béns que romanien imperibles i estàtics esperant el seu retorn.


I diu la llegenda que un bon dia l´ Oriol va deixar escrita una carta dient que estaria un temps fora   indicant que part de les seves riqueses fossin lliurades als seus familiars perquè poguessin gestionar-les adequadament mentrestant que  ell estigués absent. A la carta va sol · licitar també que una altra part dels seus béns fossin lliurats a l'orfenat del frare Jonàs perquè als nens que vivien allà mai els faltés de res. També va indicar que una altra part de les seves riqueses fossin destinades per a la construcció d'un gran parc a la part alta de les muntanyes de Barcelona que fos gran i bonic en honor a la petita nena òrfena a qui donaria per nom "Tibidabo”, com a regal cap a ella per haver-lo ajudat a trobar la llum en el seu camí. Actualment encara es pot veure el gran parc que va construir l´ Oriol per a la petita nena negra des de tots els punts de Barcelona, ​​ara convertit en un gran parc d'atraccions.


I diu la llegenda també que es creu que l´ Oriol va entrar a formar part dels sacerdots de la congregació del monestir que es trobava a les muntanyes sagrades i que mai més va tornar al seu palau de Pedralbes.

Es pensa que possiblement la petita nena negra i el cavaller negre que se li van aparèixer a l´ Oriol eren representacions de la Verge que custodiava el monestir i avui en dia encara es poden veure formes estranyes que configuren les grans muntanyes sagrades que recorden les ombres que van perseguir l´ Oriol durant el temps que va estar perdut en elles, indicant que la vida es configura depenent del  interior i que si està ple de foscor només troben ombres en el camí. És per això que les muntanyes sagrades són anomenades actualment com les muntanyes de Montserrat.


I conte, contat aquest conte s'ha acabat.


Mónica Zambrano. Els Wikicontes multiculturals.