Bruno el centpeus.

Bruno el centpeus:

Hi havia una vegada al jardí de les roselles vivia un petit centpeus anomenat Bruno.


En Bruno de petit sempre havia anat a l'escola i era conegut per tots els seus companys per la seva gran malaptesa quan caminava. En Bruno sempre ensopegava amb qualsevol objecte que es trobés pel seu camí i tots els seus amics sempre acabaven mofant-se d' ell.


Amb el temps en Bruno es va acostumar a les burles dels seus companys i ja les acceptava com una cosa natural. Quan veien a en Bruno aparèixer tots els seus companys centpeus començaven a cridar;

- Bruno, Bruno, el centpeus torna a caure. Tingues cura no miris on trepitges, que així nosaltres ens morirem de riure ....

I tots es reien divertits esperant que en Bruno es tornés a caure. Les classes de gimnàstica eren realment divertides per a la resta de centpeus que gaudien de valent passant-li la pilota de bàsquet i veient com intentava amb dificultat controlar-la.

Però pel pobre Bruno el bàsquet no era tan divertit.

Va arribar un dia en que cap dels companys centpeus d´ en Bruno no volia que ell formés part del seu equip, ja que pensaven que sempre perdien per la seva culpa ja que ensopegava una i altra vegada i feia ensopegar als altres.

El pobre Bruno va acabar recollint pilotes i buscant aigua a la font més propera per oferir als seus companys després de cada partit.

Un dels dies en què en Bruno va dirigir-se a la font va comprovar que no hi havia aigua i per evitar les represàlies dels seus companys va decidir anar -la a buscar al riu que es trobava al bosc.

En Bruno mentre caminava en direcció al riu, pensava com fer per no ensopegar quan recollís l'aigua, ja que no volia haver de tornar a buscar més al riu si es vessava pel camí.


Quan va arribar allà, va veure a prop de la riba del riu a un petit esquirolet que es trobava recollint nous al bosc.


- Hola, petit esquirolet-va dir en Bruno. Què fas al bosc?


- He vingut a recollir nous -va dir l'esquirol. Però ara estic descansant una miqueta ja que he donat tres voltes ja.


- Tres voltes? Què vols dir que vas i véns cada vegada a agafar una nou? - va dir en Bruno al petit esquirolet.


- Doncs si. La veritat és que em pesen molt i he de venir a buscar-les i transportar-les d'una en una -va dir el petit esquirol.


- Si vols jo et puc ajudar. Potser si utilitzes un petit carret et serà més fàcil transportar-les. Jo et puc ajudar a fabricar-te’n   un -va dir en Bruno molt il·lusionat per poder ajudar a algú.



I dit això en Bruno va deixar la cubeta d'aigua al sòl i es va dirigir al bosc a recollir unes quantes branquetes, unes quantes fulles i alguna pedra i es va disposar a fabricar una petita cistella per l´ esquirolet.



Quan va haver acabat l´ esquirolet es va posar molt content i el va convidar a anar a la seva casa de l'arbre per berenar.

En Bruno va decidir acompanyar al petit esquirolet a casa acceptant amb gust la seva proposta.


Quan van arribar a la caseta en Bruno es va quedar molt sorprès veient la bellesa de  la seva caseta, tant interiorment com exteriorment.


El petit esquirolet va oferir-li beguda de gerds i unes petites nous.


Quan es van asseure a berenar l´ esquirolet li va preguntar a en Bruno la raó per la qual estava al riu i ell li va explicar que havia anat a la recerca d'aigua per als seus companys centpeus.

- I per què has d'anar tu a buscar-la? - va dir el bonic esquirolet.

- Doncs perquè ningú em vol en el seu equip -va contestar tristament en Bruno.

- I això per què? - va preguntar amb sorpresa el petit l´ esquirolet.


- Doncs veuràs. És que sóc molt maldestre -va contestar en Bruno. Sempre ensopego i caic a terra. Tots es mofen i es riuen de mi. Em consideren ximple i maldestre i per això ningú em vol -va dir tristament.


- Doncs jo crec que no ets gens ximple. M'has ajudat a transportar de manera fàcil les nous construint molt ràpidament el carret. - va dir sincerament l´ esquirolet.
-Potser les teves caigudes es deguin alguna altra raó desconeguda. Potser no sigui per la teva falta d’intel·ligència o la teva malaptesa. A veure deixa’m mirar un momentet els teus peus -va dir l´ esquirolet.

- Vols que t’ensenyi els meus cent peus? - va dir tot alarmat en Bruno.

- No bastarà només que m'ensenyis un -va dir rient l´ esquirolet.

I dit això en Bruno es va treure una de les seves botes i va ensenyar el seu bufó peuet a l'esquirol.


- Ummm! Ja veig ja -va dir l'esquirol.


- Ah sí. Què veus petit esquirol? - va dir molt sorprès en Bruno.


- Doncs que tens els ditets en urpa. Això vol dir que el calçat et ve petit -va dir l'esquirol molt convençut.


- Però si tots els centpeus tenim el mateix calçat i el mateix nombre -va dir en Bruno. Tots fem servir les mateixes sabates. Quant naixem ens les posen i les portem permanentment fins que ens morim. Les passem de generació en generació, és com una mena de segell familiar i de distintiu d'espècie -va dir en Bruno molt convençut.


- Doncs potser tu tinguis els peus una mica més grans que la resta dels centpeus de la teva espècie i necessitis noves sabates -va dir l'esquirol. Si vols jo et puc ajudar a fabricar unes noves sabates igual com tu m'has ajudat a fabricar el carret -va dir l'esquirol molt convençut. Sóc un molt bon costurer.


I dit això l'esquirol va començar a mesurar-li els peus  i a realitzar diferents patrons. Quan els va finalitzar es va dirigir al bosc per comprar roba i fil per dedicar-se tot el dia a la fabricació de les botes per a en Bruno.
Amb molta paciència i amb l'ajuda d'altres companys esquirols, va teixir i teixir les cent botes per a en Bruno, amb molt de compte per ajustar-se-les al màxim i que no li estrenyessin ni li afluixessin els peus.
Al vespre en Bruno ja tenia preparades les seves botes.

- Mira Bruno. Prova-te-les ara i veuràs com amb elles posades ja no ensopegues tant -va dir l´ esquirolet a en Bruno.


Bruno molt emocionat es va posar una a una les seves cent botes i quan va haver acabat va anar a la sortida de la caseta de l'arbre i va caminar uns quants metres. La seva il·lusió va ser enorme quan va descobrir que amb elles posades era capaç de córrer i de saltar sense caure ni ensopegar ni un sol cop.




- Mira bonic esquirolet! . Has vist ara com sóc d´ àgil ! Mira que bé que camino. No sóc maldestre. Simplement necessitava un nombre més en les meves boniques botetes -va dir en Bruno molt content.


- Perfecte. Ja sabia jo que no eres gens maldestre -va dir molt content l'esquirol. Ara quan vagis al jardí de les roselles tots els teus companys s'adonaran que lluny de ser maldestre ets molt més àgil i fort que ells ja que tens el peu més gran que qualsevol centpeus de la teva espècie. Ets molt especial Bruno. Ara ja no es burlaran mai més de tu.

- Moltes gràcies bonic esquirolet. Ara sé que mai més tornaré a ensopegar, perquè el problema no el tenia jo sinó les botes amb les que m'obligaven a caminar -va dir en Bruno molt il·lusionat.


- Seràs el primer centpeus que utilitzi un nombre més de calçat. Ets el més evolucionat de tots els de la teva espècie
-T'has adonat de la importància d'això? - va dir l'esquirol molt content. Ara en comptes de ser criticat seràs admirat per tots.


I dit això en Bruno va partir cap a la seva llar molt content. Durant tot el recorregut no va caure ni una sola vegada i el va poder realitzar més ràpidament que cap altre dia.


Quan els companys el van veure aparèixer van començar de nou a cantar la cançó burleta però de sobte tots es van quedar bocabadats i es van quedar muts al veure aparèixer a en Bruno amb la cubeta d'aigua sobre el seu cap, saltant i corrent sense ensopegar i sense vessar ni una sola gota d' aigua.


- Heu vist a en Bruno? - va dir un dels centpeus.

- No pot ser ell - va dir un altre dels centpeus.

- No ha ensopegat ni un sol cop. I mireu com corre!!




En Bruno es va dirigir cap als seus companys i va deixar la galleda d'aigua al sòl.


- Hola nois. Us he portat l'aigua. Però avui vull jugar el partit -va dir en Bruno seriosament.


Els nois van acceptar que en Bruno jugués amb ells , temorosos encara per les conseqüències que això tindria i si faria que perdessin ensopegant amb ells com era costum.


Per sorpresa de tots en Bruno va començar a destacar per la seva agilitat i va començar a fer cistelles una rere l´ altra deixant sorpresos a tots els seus companys.


- Però Bruno. Què t'ha passat? - va dir un d'ells. Com és que ja no ensopegues ni caus a terra com abans?.


- Doncs he descobert que els meus peus són més grans que els vostres i m'he canviat de botes. Ara amb aquestes noves puc córrer molt més i em sento més fort i més àgil -va dir en Bruno. Sóc el primer centpeus del planeta amb el número tres de sabata -va dir molt il·lusionat.


- No em diguis que fas servir el número tres? Mai abans cap centpeus havia fet servir aquest nombre ... però això vol dir que la nostra espècie està evolucionant i que tu ets el primer de la nova generació de centpeus -va dir sorprès un altre dels seus companys.


- Mare meva i nosaltres pensàvem que eres el més maldestre de tots i ara resulta que tens uns gens més avançats que la resta de nosaltres. Ara podràs caminar i córrer més ràpid i veloç que cap de nosaltres -va dir un altre dels centpeus.


I així va ser. En Bruno amb les seves noves botetes va començar a ressaltar cada vegada més en els esports que realitzava i va començar a fer-se famós per tot arreu com el primer centpeus amb el número tres de calçat. Tots van celebrar juntament amb ell el nou avanç de la seva espècie i en Bruno ja no va ser considerat mai més com un centpeus maldestre.


És per això que en moltes ocasions el que sembla ximple no ho és en realitat, la seva aparent malaptesa només és deguda a que en el fons és més llest que la resta.



I conte, contat .. aquest conte s'ha acabat.




Els wikicontes multiculturals.



Mónica Zambrano.