Que ens retornin el temps

Contes d'Anglaterra: Que ens retornin el temps


 Fa molt, molt de temps, la ciutat de Londres estava regnada per un malvat governador molt tirà i egoista anomenat en Evilgrew. En Evilgrew sotmetia a tot el poblat a realitzar durs treballs per aconseguir prosperitat i béns materials només per si mateix, oblidant-se del benestar aliè.

  Londres tenia fama pels voltants, de ser una ciutat molt rica i pròspera i tots els anglesos lloaven al seu governador per haver aconseguit crear una ciutat com aquella. Això feia enorgullir encara més al governador que seguia maltractant i sotmetent al seu poble per continuar la seva bonança econòmica.

La seva única preocupació era continuar amb les fàbriques dedicades a la confecció de vestits, continuar amb els seus negocis dedicats a la construcció i augmentar els guanys cada any.


Era tal la seva avarícia i gasiveria que va arribar un moment que va desitjar aturar el temps i romandre en aquest estat de prosperitat indefinidament.


Ell pensava que si tot el poble es mantenia de la mateixa manera, si ningú envellia ni moria, si tot continuava tal com estava en aquell moment, les seves riqueses serien infinites per sempre.


Amb aquests pensaments va acudir a diferents bruixots i mags. Volia saber si era possible paralitzar el temps i romandre indefinidament en aquest estat.


Va buscar i va buscar sense fi al millor bruixot que pogués complir el seu desig. Prometia grans riqueses per a tot aquell que pogués aturar el temps de Londres.


Per fi va trobar  algú disposat a atorgar-li la seva petició. El bruixot Magan era molt conegut per les terres d'Escòcia. Hi havia realitzat multitud d'encanteris a prínceps i princeses, a dracs i fins i tot a alguna bruixa.


El governador Evilgrew va explicar detingudament els motius pels que volia aturar el temps. Li va oferir una gran suma d'or per realitzar l'encanteri. Magan va acceptar encantat la seva petició.

Així que d'aquesta manera en Evilgrew va tornar a Londres on van començar a sentir els primers moments d'agitació ja que tots els rellotges de Londres van deixar de funcionar.

En aquell moment tots els londinencs van començar a adonar-se de la magnitud de l'encís. A partir d'aquell moment ningú creixeria, ningú s´ envelliria. Any rere any i dia rere dia continuarien sempre fent les mateixes coses, treballar, treballar i treballar per al gran tirà que els tenia sotmesos. El seu governador.


Però a poc a poc l'alegria d´ en Evilgrew va anar desapareixent quan va comprovar que per desgràcia seva la economia no prosperava. No aconseguia entendre per quin motiu no es mantenia la producció de les seves empreses de la mateixa manera.


El motiu era bastant clar. Si ningú creixia ni envellia, si totes les coses romanien tal com estaven, ningú necessitaria robes ni es construirien noves cases. La gent i amb elles les coses materials romandrien imperibles. No hi hauria cap canvi ni cap tipus d'evolució. Els nens no creixerien, no hi hauria més naixements i les llars sempre es mantindrien de la mateixa manera.


Quan en Evilgrew es va adonar de les repercussions del seu encanteri va desitjar no haver demanat mai realitzar-lo. Però ja era massa tard.


El poblat d´ en Evilgrew  va començar a sentir l'apatia i desmotivació que implicava el fet de no millorar, ni progressar ni canviar. La situació va començar a fer-se bastant insostenible i molts dels treballadors d´en Evilgrew van decidir marxar a altres ciutats. La producció s'havia estancat, no hi havia treball i tampoc volien romandre sempre en aquest estat de resignació.


La ciutat de Londres cada vegada estava més buida. En Evilgrew començava a desesperar-se veient que ja pràcticament no tenia res. Ni producció, ni riqueses ni treballadors als quals poder dominar.


 La seva desesperació va ser tan gran que va decidir tornar a buscar el famós bruixot Magan i demanar-li que anul·lés l'encanteri i que tornés el temps a Londres. No podia ser que ara la seva preciosa ciutat estigués a punt de convertir-se en una ciutat fantasma. Res d'això podia arribar a succeir. Què faria ell sense les seves riqueses? Pensava una i altra vegada en Evilgrew.

Quan de nou va estar al davant de Magan li va explicar tot el que havia estat passant a Londres. Li va explicar que ell no s'havia imaginat les repercussions que tindria paralitzar el temps i volia demanar-li que anul·lés l'encanteri.


- Hola Magan! - va dir en Evilgrew.


- Hola- va contestar el bruixot. Com és que estàs de nou aquí? - va preguntar en Magan amb un aire de poca sorpresa.


- Bé, he vingut per demanar-te que anul·lis l'encanteri. Ara sóc menys ric que abans. S'ha detingut tot a Londres. Les produccions de les meves empreses s'han estancat. Si la ciutat no creix ni envelleix, si les coses materials no s'espatllen, no cal produir res. Ja no hi ha feina allà. Tots els meus treballadors han marxat a altres terres perquè no volen viure més a Londres. Si us plau, Magan, retorna'ns el temps.

- Això ja no és possible. No puc fer això -va dir en Magan.


- Com que no pots? . Si tu ets gran i poderós. Si vas poder aturar-lo també pots tornar a activar-lo. - va exclamar enfurismat en Evilgrew.


- Només hi ha una manera de desfer l'encanteri i crec que tu no ho pots aconseguir -va dir sincerament en Magan. Ets massa egoista per poder revertir-ho.


- Faré el que sigui necessari. Vull tornar a tenir les meves riqueses. Vull tornar a ser el millor governador de tot el país -va contestar efusivament en Evilgrew.


- Llavors, crec que no podràs aconseguir-ho. Però de tota manera t'explicaré en què consisteix el contra encís i tu decidiràs si vols fer-ho o no -va contestar en Magan.


- Per revertir l'encanteri has de crear una atmosfera propícia de nou a la teva ciutat, has de crear harmonia en l'ambient mantenint en equilibri els cinc elements: l'aire, l'aigua, la terra, l'èter i el metall. Si aconsegueixes aconseguir que canviï l'energia de la terra , aquesta petita llavor que et lliuro creixerà i creixerà i originarà una possibilitat d'un nou començament i amb ell la tornada del temps -va explicar el mag sense molt convenciment.

- Està bé!. Crec que podré aconseguir que aquesta llavor creixi en les meves terres. Sempre han estat molt pròsperes i vitals. No crec que hi hagi cap problema -va contestar orgullós en Evilgrew pensant que la tasca era bufar i fer ampolles.


- Si et creus tan capacitat de realitzar-ho no veig inconvenient en donar-te la llavor, però el temps no tornarà si no es produeix un equilibri en els diferents elements que formen la vida i l'entorn.


Quan en Magan va haver acabat, en Evilgrew va marxar amb la llavor a la mà, content perquè pensava que el bruixot li havia posat fàcils les coses.


Quant en Evilgrew va arribar a Londres el primer que va fer va ser plantar la llavor a la seva famosa fàbrica de construccions. Va pensar que era el lloc més idoni perquè la llavor creixés envoltada de totes les riqueses que havia aconseguit gràcies a les seves produccions anteriors.


Però no va ser així. La llavor no donava senyals de vida i en Evilgrew va començar a desesperar-se. Havia de buscar una solució.


Mentrestant  recordava les paraules d´ en Magan i  va anar recordant els moments que havia passat amb els seus amics i amb els altres governadors que havien acudit a visitar-lo. Ara ja ningú se’n  recordava d' ell. Ningú volia saber res d' ell ara que havia fracassat. Va recordar als seus treballadors i els esforços tan grans als quals els havien sotmès per aconseguir mantenir el bon funcionament de la seva empresa. I tot això no havia servit per res, ara estava arruïnat, sol i trist.


Al mateix temps que pensava , anava recorrent carrer per carrer el que quedava de la seva ciutat, ara deshabitada i sense vida.


 Es va adonar de la contaminació del cel. Es va alarmar en comprovar la manca d'espais dedicats a l'oci i a l'esbarjo. Va comprovar que l'aigua dels rius estava estancada i que ni tan sols havia petits peixets nedant pels seus canals. Finalment, va poder adonar-se que allà mai creixeria la llavor. Ara entenia el que en Magan es referiria quan li va comentar que era necessari tornar a instaurar l'equilibri en aquella ciutat.


Capcot i avergonyit pels seus actes, en Evilgrew es va asseure a la vora del riu i va romandre llarga estona allà esperant trobar una solució.


El temps passava i en Evilgrew va prendre consciència que la seva avarícia havia causat molt mal a la gent del seu voltant i com a conseqüència dels seus malvats actes es trobava en aquesta situació.


 Va decidir fer el que mai abans havia fet, posar-se a treballar a la seva ciutat i tornar a reconstruir-la.


Pas a pas i pedra a pedra en Evilgrew va començar a eliminar les fàbriques i les empreses per deixar espai lliure per construir noves coses. A l'espai que va quedar buit va començar a llaurar la terra i sembrar petites llavors d'arbres i flors de molts colors perquè l´ ajudessin a netejar l'aire de l'ambient que estava molt contaminat.


D'aquesta manera i poc a poc en Ewilgrew va anar reconstruint la ciutat però aquesta vegada, la reconstruïa per bé de tots no només per benefici d' ell mateix.


  El dur esforç i el gran treball d´ en Evilgrew va fer que comencés a crear -se una nova atmosfera, neta i renovada. Gràcies a les plantes l'aire s'havia netejat de pol·lució i va començar a veure ´s poblat per noves espècies d'aus. En Evilgrew va crear una petita central per depurar  l'aigua del riu que feia molt temps que estava estancada. D'aquesta manera el riu va començar també a poblar-se de noves espècies de peixos. A poc a poc en Evilgrew es va adonar de la importància de mantenir els cels, l'aigua i la terra ben cuidats, ja que tot això repercutia en el benestar de tots els éssers que habitaven en ella. Va pensar que la indústria era important però no havia de deixar de banda l'equilibri de l'ecosistema. Ja no es preocuparia únicament de crear indústria ni empreses sinó que invertiria temps a realitzar espais per activitats lúdiques i zones d'esbarjo per als nens on les famílies poguessin reunir-se i jugar units.

 En Evilgrew per primera vegada se sentia plenament orgullós de la seva tasca.

Dia a dia anava a veure la petita llavor i  comprovava si ja començava a créixer. Fins que un dia ...


 - Per fi! - cridava emocionat en Evilgrew ... ja està creixent la llavor!.


La petita llavor va començar a germinar, alta i robusta ara que l'entorn disposava de tot allò que era essencial perquè hi hagués vida. Un entorn net i renovat d'energia estancada.


Evilgrew va sentir com si es tractés d'un nou naixement, va sentir una felicitat enorme al veure créixer la seva llavor. El seu esforç havia valgut la pena. I el resultat havia estat meravellós.


- Ja que per a mi aquesta petita llavor ha significat el començament d'una nova vida i en honor al començament de la creació l'anomenaré Big bang-explicava en Evilgrew.


La llavor va créixer alta i bonica. Va donar lloc a un gran arbre situat al centre de Londres.

En aquell moment i per art de màgia el bruixot Magan va fer la seva aparició.


- Enhorabona, Evilgrew! - va dir amb un gran somriure el bruixot. Realment no creia que ho podries aconseguir. El teu cor estava massa brut ple d'avarícia i orgull com per poder fer alguna cosa pels altres, però m'he adonat que estava equivocat.


- Moltes gràcies Magan. Agraeixo molt tot el que has fet per mi, i no em penedeixo d'haver-te demanat realitzar l'encanteri, ja que si no ho hagués fet no hauria pogut aprendre a respectar als altres i al medi ambient. Ha estat una tasca molt dura però ara estic molt content per haver-ho aconseguit -explicava el jove governador.


- Bé, com veig que la teva manera de pensar ha canviat, crec que tornaré a revertir l' encanteri -va contestar en Magan mirant de reüll a la seva petita vareta màgica.

     I amb diversos tocs de vareta màgica el gran arbre Big bang al qual havia donat origen la petita llavor es va començar a transformar en una gran columna presidida per un gran rellotge a la part alta. Era un bonic rellotge gran i lluminós que es veia des de tots els racons de Londres. I per art de màgia van començar a sonar les dotze campanades i amb elles el retorn del temps.


- Però si sonen les campanades! .. Però si les agulles del rellotge s'estan movent! .... Visca, visca! Ha tornat el temps i amb ell segueix la vida ... Gràcies Magan, moltes gràcies per tot! ... - cridava exaltat en Evilgrew.



A partir d'aquell moment la ciutat de Londres va tornar a tenir vida. Van començar a anar persones d'altres ciutats per poder veure el gran rellotge de Londres i per conèixer la nova ciutat renovada. Encara que ara Londres ja no destacava per les seves empreses i ni per la seva activitat empresarial, sí que era d'admirar l'equilibri perfecte d'aquella ciutat. Grans jardins, grans places i preciosos monuments la van transformar en una de les ciutats més visitades i concorregudes de tota Anglaterra.


Actualment Londres manté el record d'aquella època del governador Ewilgrew i encara s´hi pot veure el gran rellotge al centre de la ciutat ara conegut com Big ben.


 I també gràcies a Evilgrew en molts països es manté la tradició de prendre dotze raïms amb les dotze campanades quan finalitza un any, ja que el final de les campanades anuncia un nou començament. L'any nou.





I conte, contat ... aquest conte s'ha acabat.
Mónica Zambrano
Los wikicuentos Multiculturales

El cranc Aleix

Hi havia una vegada un famós cranc anomenat Aleix. L´ Aleix era molt conegut per tot arreu ja que era un animal una mica tafaner a qui deien "tolosé" ja que sempre estava competint amb la resta d'animals dels boscos i es creia coneixedor de totes les respostes.
Quan la resta d'animals el veien aparèixer fugien alarmats ja que l´ Aleix sempre intentava deixar-los en ridícul i demostrar-los que ell era millor que ells realitzant qualsevol activitat que es disposessin a realitzar.

- Mireu per allà ve l´ Aleix -va dir precipitadament en Siri.

- Anem-nos ràpidament abans que ens vegi -va dir el Fletó una bonica llagosta verda.
- Oh no. Ja és aquí! - va dir en to desanimat la tortuga Flora.

- Hola nois. M’estàveu esperant oi? - Va dir l´ Aleix mofant-se d'ells.

- Doncs la veritat és que ja ens n´ anàvem -va dir en Fletó.

- Un moment, un moment ... no podeu marxar encara. He de demostrar-vos   que sóc el millor amb les matemàtiques. A veure, estimat Siri, a que no saps quant sumen tres i set. A que no ho saps? Oi que no ho saps? - va dir l´Aleix molt convençut. Veus, ho sabia. Tu no ho saps però jo sí que ho sé. Són deu -va contestar orgullós l´ Aleix.

- A veure continuarem. Però si ets aquí la meva estimada tortuga Flora. A que no ets capaç de seguir-me fins aquell arbre d'allà? - va dir l´ Aleix presumptuosament.
- ¡A que no pots! Oi que no em pots seguir? . Veus, jo tenia raó, sóc més ràpid que tu -continuava dient l´ Aleix.
Tots els animals del bosc acabaven molt cansats dia rere dia escoltant els mateixos sermons de l´ Aleix i moltes vegades marxaven deixant-lo sol amb la paraula a la boca ja que era l'única manera de frenar la seva insistent demostració que era millor que qualsevol animal del bosc i dels rius.

D'aquesta manera l´ Aleix se sentia feliç ja que creia ser el millor animal que existia en el món i això li feia sentir-se bé amb si mateix i feliç.

- Sóc molt llest i molt ràpid -pensava interiorment l´ Aleix. El millor de tots els animals del bosc. Ningú es pot comparar amb mi.

Però els animals del bosc cada vegada deixaven més aïllat a l´ Aleix que pensava que ells s'allunyaven d' ell per l'enveja que sentien per no ser tan llestos i hàbils com ell.

- És igual -pensava l´ Aleix. . No s'acosten a mi perquè saben que els guanyo en tot -continuava pensant l´ Aleix.

Però l´ Aleix sempre acabava buscant-los ja que necessitava ser escoltat i ser lloat per sentir-se feliç. Sense gent al seu voltant amb la qual comparar-se no podia demostrar que era molt hàbil , així que sempre intentava ficar-se en totes les converses i en tots els jocs que els animals del bosc organitzaven.
Un dia caminant sol pel bosc es va adonar que al jardí del costat es celebrava una gran festa i sense pensar-s'ho dues vegades es va apuntar per seguir demostrant el bon cranc que era.

Es va apuntar a tots els concursos i a totes les competicions que es van realitzar a la festa i tots els animals sortien aclaparats escoltant els seus discursos egocèntrics i com de be exercia les seves habilitats.

- Mireu, mireu-me, amb quina rapidesa  corro.
-A que ningú s'atreveix a seguir-me! - cridava l´ Aleix una i altra vegada a tots els animals que es trobaven a la cursa.
- Però d 'on ha sortit aquest cranc tan pesat? - deia una de les llebres que estaven a l' inici de la cursa.
- Doncs com es creui en el meu camí m'ho emporto pel davant -deia una altra de les llebres que es trobaven allà.

- Però qui es creu que és? - s'escoltaven veus d´ entre el públic que estava esperant l' inici de la competició.
- Surt ara mateix de la pista! - cridava un dels organitzadors de la festa.

Però l´ Aleix feia cas omís de les indicacions i saltava una i altra vegada enmig de la pista.
A continuació anava a la zona de salt i allà començava a realitzar el mateix espectacle:
- Mireu, mireu-me com salto. A que ningú pot saltar tan bé com jo ho faig? - va dir l´ Aleix dirigint-se a un grup de llagostes que estaven reunides esperant que comencés la competició.
- A què espereu? Veniu. A veure si salteu igual de bé que jo -deia una vegada i una altra l´ Aleix.

- Traieu d'aquí a aquest odiós cranc d'una vegada!. Està arruïnant la festa -cridaven desesperats els assistents.

Però l´ Aleix seguia sense fer cas a les indicacions i seguia anant d'un costat a un altre demostrant com de be realitzava totes les activitats.
Va arribar un moment en què la paciència d'una de les llagostes que estava esperant  iniciar la competició va arribar al límit i molt malhumorada es va dirigir cap a on es trobava el cranc.

- Escolta tu, surt d'aquí ara mateix -va dir la llagosta. Qui t'has cregut que ets anant d'un costat a un altre sense control. Això és una competició seriosa. Fuig de la nostra vista d'una vegada per totes.
- Em dius això perquè tens por que jo salti millor que tu -li va contestar l´ Aleix. Estic segur que el meu salt és més alt que el teu.

- Així que això creus? - va dir la llagosta. Doncs anem a provar-ho.

I dit això la llagosta va agafar de la petita pinça a l´ Aleix i el va arrossegar fins al centre de la pista. Un cop allà van començar a competir amb ell sota l'atenta mirada de tots els espectadors d´allà.
- Mireu aquest cranc saltaire! - deia un dels presents.

- Però es trencarà la crisma! - deia un altre de les llagostes.

- Però això que salta és un cranc? - preguntava un altre dels assistents.

Però l´ Aleix no feia cas i continuava saltant i saltant demostrant a les llagostes que era molt bon saltaire. Però tan centrat estava en el seu salt i en demostrar la seva habilitat que no es va adonar que molt a prop d' on ell es trobava  hi havia un gran forat excavat al terra i amb un gran estrèpit va caure irremeiablement dins d´ ell.
Tots els animals van  oferir-li  la seva ajut i molt consternats van veure l´ Aleix estès a terra, inconscient i amb una de les seves pinces trencades.

De seguida el van traslladar al servei de cures on els esquirols s'encarregaven de realitzar els primers auxilis.


- Et trobes bé? - li va preguntar un dels esquirols  a l´ Aleix.
- Si - va contestar l´ Aleix. Però crec que m'he trencat alguna cosa. Sento molt de dolor per tot el meu cos -va dir el cranc.
- Bé, és que tens una de les teves pincetes trencades i trigaràs temps en recuperar la teva mobilitat normal -va dir un dels esquirols.

L´ Aleix va marxar a casa i va descansar diversos dies per poder recuperar-se totalment de les seves ferides. Tots els animals del bosc van acudir a visitar-lo a casa malgrat  totes les burles que ell insistentment dies enrere els havia fet.

Tot i això, l´ Aleix estava desitjant veure ´s recuperat per tornar a competir de nou amb ells i seguir demostrant que encara era el millor animal que existia pels voltants.
Però com a conseqüència de la caiguda alguna cosa va canviar en el seu interior i quan l´ Aleix va voler tornar a córrer i saltar com abans va descobrir que estranyament ja no saltava ni corria cap endavant sinó que corria cap enrere. Quan l´ Aleix intentava calcular, alguna cosa en la seva ment li feia comptar enrere i li era impossible realitzar els càlculs correctament. L´ Aleix no sortia de la seva  sorpresa i pensava que no era possible el que li estava passant.

- Però no pot ser! - escridassava l´ Aleix. D'aquesta manera si corro cap enrere mai podré guanyar  a ningú. No és possible que ara no pugui fer els càlculs de manera correcta -continuava pensant interiorment l´ Aleix.

Els animals del bosc es van quedar molt sorpresos quan van veure aparèixer a l´ Aleix caminant pausadament cap enrere. 
No podien creure el que estaven veient però lluny de mofar-se  i burlar-se d´ ell, li van donar suport i van ajudar en tot el que van poder  perquè l´ Aleix pogués adaptar-se a la seva nova vida. L´ Aleix es va mostrar molt agraït i els va demanar disculpes perla manera tan dolenta que amb ells s'havia comportat anteriorment. Ara quan es reunien tots els animals del bosc per celebrar festes i concursos l´ Aleix intentava gaudir jugant i compartint la seva alegria evitant competir contínuament amb ells . I així es va adonar que gaudia més quan realitzava les activitats de manera despreocupada i relaxada sense importar realment si guanyava o perdia. Es divertia molt més quan deixava d'interessar-se pels resultats.
I és per això que tots els crancs caminen cap enrere recordant al cranc Aleix ja que:

"Si el teu objectiu a la vida només és guanyar

I amb això teva vàlua poder demostrar

Pensa que potser només aconseguiràs

Com el cranc Aleix cap enrere caminar "






I conte, contat aquest conte s'ha acabat.



Mónica Zambrano. Els wikicontes multiculturals.

Chesco el cocodril

En un país molt llunyà anomenat Turecán, vivia una família de cocodrils. La mamà cocodril estava esperant el naixement del seu primer fill i això feia que estiguessin molt contents esperant el moment en què el nadó decidís néixer.

Un matí la mare cocodril es va despertar sobresaltada i cridant al pare cocodril se’n va adonar que el petit estava a punt de néixer i junts els dos van anar al cocohospital per a rebre el seu primer fillet.


Tot el poble de Turecán va celebrar entusiasmat el naixement del nadó, a qui van decidir anomenar Chesco.
En Chesco era un cocodril molt llest i espavilat. Va créixer molt ràpidament i de seguida el seu pare va voler que es dediqués a arreglar cotxes i peces d'automòbils de la mateixa manera que ho feia ell. Es sentia molt orgullós sent mecànic i volia que el seu petit fillet també ho fos, així que a poc a poc va intentar convèncer-lo  perquè l'ajudés en el seu ofici.
Però a en Chesco no semblava entusiasmar-li la idea. No li feia gràcia estar tot el dia arreglant cotxes ni estar brut i descurat entre les peces dels automòbils.

El papà d´ en Chesco no l'entenia, ell només volia que pogués continuar el seu negoci i que fos transmetent de generació en generació la seva professió.

En Chesco en el seu petit cor sabia que no volia ser mecànic, ell sempre havia somiat ser pastisser.
A  en Chesco li agradaven molts els dolços i sempre anava de pastisseria en pastisseria admirant la bellesa del colorit dels dolços i dels pastissos casolans. Admirava la tasca dels grans pastissers i forners. I un dia, cansat de fer sempre el que el seu pare deia, va decidir explicar-li el seu gran somni.


El pare d´ en Chesco es va posar molt furiós quan li va comentar que volia deixar el seu taller mecànic i dedicar-se a fer pastissos. El pare d’ en Chesco no podia entendre-ho. Li va dir que no tindria futur laboral ja que en el poblat hi havia moltes pastisseries i perquè el seu negoci prosperés havia d'esdevenir un gran pastisser. Era molt difícil que pogués aconseguir destacar en una professió de la qual no coneixia gairebé res.
Molt decebut Chesco se'n va anar sense dir res. Estava molt trist. No entenia per què el seu pare li havia parlat d'aquella manera i l'obligava a treballar en alguna cosa que a ell no li agradava.


Definitivament en Chesco havia de demostrar al seu pare que podia arribar a ser un gran pastisser i dedicar-se  la seva vida a fer aquesta labor.


Un dia al poble de Turecán es va celebrar una gran festa a la qual van acudir molts animals famosos que es dedicaven a diverses tasques, alguns eren micos artistes, altres balenes cantants i entre ells van assistir també un grup d'óssos pastissers dels més coneguts de tot el territori.


L'alcalde del poble va anunciar que es celebraria un concurs de pastissos, en el qual podien participar tots aquells que volguessin. El guanyador del concurs rebria un obsequi i un diploma amb el reconeixement de la seva gran tasca.

En Chesco va pensar que aquella era la seva gran oportunitat. Es va tancar a casa durant diversos dies, va llegir molts llibres, va aprendre les millors tècniques culinàries de diferents  llocs fins que per fi va aconseguir elaborar una magnífica recepta per fabricar la xocolata més dolça i olorosa que mai s'hagués provat.

En Chesco estava entusiasmat, si guanyava el premi podria demostrar al seu pare que podia esdevenir un pastisser famós i d'aquesta manera no hauria de dedicar-se a treballar de mecànic mai més.


En Chesco sabia que no era fàcil guanyar aquell concurs, ja que es presentaven molts pastissers famosos de tot el món que tenien molta experiència en l'ofici. Però ell no es desanimava. Estava convençut que podria guanyar el concurs.

Alhora que  acabava de realitzar la seva recepta de xocolata, pensava en la millor manera de presentar-la Volia fer-ho d'una manera que cridés l'atenció perquè el jurat popular li votés i d'aquesta manera poder guanyar el premi. Però en Chesco, el que veritablement volia, era que el seu pare se n’adonés de la importància que tenia per ell poder dedicar-se a allò que li agradava fer.


Així que al mateix moment que es dedicava a barrejar els ingredients i assaborir les diferents xocolates va tenir una idea que revolucionaria el món de la pastisseria.
Se li va ocórrer utilitzar motlles per crear figuretes amb la xocolata. Com estava acostumat a elaborar les peces dels automòbils seria fàcil per a ell utilitzar la xocolata fosa i donar-li diferents formes. Així d'aquesta manera crearia amb les seves pròpies mans paisatges, animals i objectes tots ells realitzats a base de xocolata. Chesco va començar a dissenyar les figuretes i elaborar multitud de formes. Totes elles precioses i perfectes igual que saboroses.

Per fi el dia va arribar.


Tots es van reunir a la gran plaça del poble a veure totes les presentacions que els pastissers havien elaborat. Entre ells hi estava Chesco.


El concurs va començar i multitud d'animals es van concentrar en els diferents llocs provant cada un dels dolços i pastissos. Tots es van quedar admirant la tasca d´ en Chesco. En Chesco havia dissenyat mitjançant diferents xocolates una petita maqueta de tot el poble amb les figuretes de tots els seus veïns i coneguts. Era una representació molt bonica, però a part d'això, la xocolata i el pa de pessic que havia elaborat estaven realment bons.

Van començar les votacions populars i finalment el jurat va decidir qui seria el guanyador del concurs.

En Chesco estava molt nerviós i desitjós de saber el resultat.

Finalment el jutge va obrir el sobre i va llegir detingudament el seu contingut.


- El guanyador és ....... Chesco el cocodril.


Quan en Chesco va sentir el seu nom gairebé no podia donar crèdit al que sentia i va anar corrent emocionat a la recerca del seu diploma i del seu obsequi.


Tothom aplaudia emocionat i en Chesco corria d'un costat a un altre ple d'emoció i d'alegria.


En aquell moment el pare d ´en Chesco es va acostar a ell.


- Hola Chesco-va dir el pare molt emocionat. M'alegro molt que hagis guanyat el concurs. He provat la teva xocolata i realment és magnífica. Ets un gran pastisser i et mereixes continuar amb aquesta tasca. Crec que m'he equivocat, pensant que et feia un bé t'he forçat a fer coses que tu realment no volies. Espero que em perdonis -va dir en un to trist i capcot el pare d ´en Chesco.


- No et preocupis pare. Entenc que tu només ho feies pel meu bé. Però vull que sàpigues que jo vull ser pastisser. M'agrada aquesta professió i vull dedicar-m'hi. Ja veuràs com podré crear un negoci tan bo com el teu del taller. No tindràs mai cap queixa de mi -va contestar en Chesco fonent-se en una gran abraçada amb el seu pare.


Tots en Turecán van començar a respectar molt a en Chesco. Gràcies al premi aconseguit va poder obrir uns pastisseria al poble i seguir dissenyant i elaborant figuretes de xocolata.

Gràcies a en Chesco actualment es continua la tradició de fer figures de xocolata en els dies de Pasqua, elaborar pastissos amb adorns de xocolata en els dies de festa i celebrar a Catalunya el dia de la mona.


I conte, contat ... aquest conte s'ha acabat ....

Mònica Zambrano :Los wikicontes multiculturals