El Pep i la seva mascota

En Pep i la seva mascota:

Us explicaré una història que segur que us agradarà. Una història sobre el Pep i la seva mascota. El Pep sempre havia volgut tenir una mascota de companyia a casa, però la seva mare pensava que no era la prou responsable com per tenir-ne cura. El Pep era un nen molt entremaliat i ella pensava que si li regalava una mascota no seria capaç de cuidar-la adequadament. El dia del seu aniversari van celebrar una gran festa. Va ser molt bonica i plena de regals, però el regal que el Pep més desitjava, aquest dia no va arribar. No hi va haver mascota.
En Pep, es va posar molt trist i va pujar a la seva habitació a plorar. La seva mare va pujar a consolar-lo i lentament li va dir a cau d'orella:- Pep, sé que tu vols una mascota, però no és possible. Encara ets molt petit per encarregar-te adequadament de les cures que un animal de companyia requereix, però he pensat en fer-te una proposta. Demà a primera hora anirem al zoo i allà podràs gaudir de la companyia de tots els animals del centre. El Pep va córrer emocionat d'un costat a un altre de l'habitació, i va dir cridant i rient:

- Per fi podré veure i estar una estoneta amb tots els animals del zoo!. Els faré moltes fotos i les penjaré a la meva habitació, així semblarà que realment tinc no una, sinó moltes mascotes a casa. Moltes gràcies mare.!L'endemà en Pep i els seus pares van sortir de casa d'hora i es van dirigir al zoo.

En Pep va recórrer emocionat totes les instal · lacions del parc mentre anava fotografiant els cavalls, els ponis, els cervatells, els goril · les i ximpanzés i també els dofins ... Tots ells estaven en el seu ambient natural i es veien molt ben cuidats.
Van arribar a la zona de les piscines on hi havia els dofins, les balenes i les foques.
Allà els va rebre emocionat l'encarregat del zoo, el Pere, que era un amic del seu pare.
Amb ell van recórrer tot l'interior de les sales aquàtiques. El Pep va poder veure de prop les balenes i dofins. Va poder tocar-los, banyar-se amb ells i donar-los de menjar peixos.Quan van arribar a la zona de les foques, en Pep es va adonar que hi havia una petita cria de foca en un racó i pràcticament sense moure. Es va acostar al Pere i li va preguntar perquè aquella petita foca no es movia. El Pere li va explicar que des de petita s'havia mostrat distant i trista. No participava en els jocs com les altres foques i a més pràcticament no menjava. El Pep va sentir una gran pena. 
 
Es va acostar i li va acariciar lentament el seu petit caparró. La petita foca de sobte va obrir els seus ullets i el va mirar.- Vaja! - va dir el Pere. És la primera vegada que es deixa acariciar per algú. Has de ser molt especial per a ella -va dir esbossant un gran somriure.
- Mira, mamà! Has vist com s'apropa a mi i busca la meva maneta!. Vindré cada dia a visitar-la , igual d'aquesta manera es recupera i aconsegueix estar contenta i feliç com les altres foques. Cada dia la mare d´en Pep l'acompanyava al Zoo a veure a la petita foca. Fins i tot  li van posar un nom. El Pep va decidir anomenar-la Littlemar ja que era molt petita i de color del mar.
A poc a poc la petita foqueta va anar perdent la por i s'acostava als altres nens sense tant de temor. També participava en els jocs amb les pilotes i cèrcols que els entrenadors els mostraven. Com a recompensa als esforços sempre els oferien peix fresc per com de be havien fet l'espectacle. Però la Littlemar seguia sense provar mos.

A casa en Pep havia penjat moltes fotos de Littlemar a la seva habitació i les contemplava preguntant perquè ella menjava tan poc. Ell sabia que ella no era com les altres foquetes, era molt especial. Pensant i pensant en com podia ajudar-la, a en Pep se li va ocórrer una cosa.
- Mamà, mamà! - va dir dirigint-se a la seva mare. Crec que tinc la solució al problema de Littlemar. Possiblement de la mateixa manera que a mi no m'agraden els macarrons a ella no li agradi el peix- va dir esbossant un gran somriure.
- Però Pep, la Littlemar és una foca i a totes les foques els agrada el peix- va contestar la seva mare.- Però podem intentar donar-li una altra cosa, igual ella és diferent a les altres foques i té altres gustos i preferències- va dir exaltat Pepe.
L'endemà en Pep es va dirigir al zoo amb una cistella plena de diferents aliments: pomes, taronges, plàtans, coliflors, tomàquets ... Donaria a provar tots i cada un dels aliments a Littlemar per comprovar quines eren les seves preferències.

Va córrer de seguida a la recerca de la foqueta i acompanyat amb els diferents entrenadors, li va anar oferint una variada alimentació. En aquest moment tots van saltar d'alegria molt i molt contents. La Littlemar estava emocionada provant tots els aliments i es mostrava contenta i feliç.

- Per fi! - va dir en Pep. Hem descobert que a la Littlemar li agrada tot tipus d'aliments.
- Si, possiblement estava cansada de menjar només el peix que nosaltres li anàvem oferint-va dir l'entrenador tot emocionat.
D'aquesta manera van descobrir per fi que la petita foca preferia una alimentació variada ja que estava cansada de menjar sempre peix.

En Pep estava molt content per haver aconseguit descobrir el problema de la Littlemar però estava també una mica trist perquè ara ja no anirien tant al zoo a veure-la. En aquest moment va entrar la seva mare a l'habitació:- Mira Pep, com m'has demostrat que pots ser un nen molt responsable ja que has sabut cuidar i protegir de manera adequada a la Littlemar, el pare i jo hem decidit fer-te un regal- Ah sí! Què és? - Va preguntar  en Pep emocionat.
- Mira!
En aquest moment el pare d´en Pep va obrir la porta i darrere seu va aparèixer una nova mascota.- Papà, mamà és un gosset nadó! Moltes, moltíssimes gràcies ¡!! - va exclamar Pepe. És el millor regal que em podieu haver fet. En Pep va córrer emocionat i va anar a la trobada del petit gosset.
- És preciós! - cridava emocionat en Pep.
- Té unes taquetes blanques circulars a la pell. L´ anomeraré Spot.
I d'aquesta manera i gràcies a l'esforç i dedicació que en Pep havia demostrat tenir amb la Littlemar va aconseguir poder gaudir de la companyia de Spot tots i cadascun dels seus dies.

 
I conte, contat ... aquest conte s'ha acabat.

Mónica Zambrano. Els Wikicontes Multiculturals.

Ja no em faig pipi al llit

¡ Ja no em faig Pipí al llit!!

 

La Maria té cinc anys complerts i està molt preocupada perquè moltes nits el seu llitet apareix mullat. Encara es fa pipí al llit.
A  la Maria li agradaria poder anar a dormir a casa dels seus amics o de colònies com la resta dels seus companys però prefereix quedar-se a casa per la por de fer-se pipi.
La seva mare li explica que és un problema que molts nens tenen i que no té perquè preocupar-se. Arribarà un dia en què sense saber per què deixarà de fer-se pipi.

Un dia la Maria estava a casa i de sobte va sentir que una dent se li movia. Va anar corrent a explicar-li- ho a la seva mare.
La mare de la Maria veient que la dent estava pròxima a caure va decidir narrar-li una història. La història del Ratolí Pérez.

La mare de la Maria li va explicar que el Ratolí Pérez era un petit Ratolí que vivia al bosc i que havia construït la seva petita casa mitjançant les dentetes que els nens anaven deixant sota del seu coixí. A canvi de les dents dels nens, el Ratolí Pérez els deixava sempre un obsequi.

La Maria escoltava atentament la història que la seva mare li explicava i mentrestant  pensava quin seria el regal que ella demanaria al Ratolí Pérez quan la seva dent caigués.

  En aquell moment se li va ocórrer que el regal que més desitjava en aquest món era deixar de fer-se pipi al llit per no causar molèsties ni a la seva mare ni als seus amics quan anava a dormir a casa d'algun d'ells.

Quan la dent va caure va anar corrent a explicar-li a la seva mare el desig que demanaria al Ratolí.

- Mira mare! - exclamava la Maria. La dent se m'ha caigut ja. I ja es el regal que li demanaré  al Ratolí Pérez. - va dir contenta la Maria corrent d'un costat a un altre de l'habitació.

Aquella nit la Maria va deixar la dent sota el coixí i va demanar al ratolí deixar-se de fer pipí al llit.

L'endemà la dent encara estava sota del seu coixí i aquella nit encara es va fer pipi.

Nit rere nit i dia rere dia demanava que el Ratolí aparegués i se´n portés la seva petita denteta.

Però semblava que el Ratolí se n ´havia oblidat d'ella. No apareixia i la seva dent continuava sota el coixí.

Fins que un dia ....


- Mamà, mamà! – va cridar la Maria. El Ratolí Pérez ha vingut a buscar la meva dent. I mira mama! Ja no em faig pipi ....



Mónica Zambrano. Els wikicontes multiculturals.

El Blu, l´hipopotam que volia volar

  Blu,  l´ hipopòtam que volia volar:

En un petit país vivia un petit hipopòtam anomenat Blu En aquesta ciutat només vivien hipopòtams i per això l'anomenaven la ciutat dels hipos.
En Blu era el petit de la família Hipoglosos. Era de color blau i sempre portava penjat un gran xumet.
Malgrat que era molt petit, en Blu era molt actiu. No li agradava gens fer de mandrós en la gran bassa. Preferia sortir a passejar, veure els arbres i caminar pels camps. Preferia estar sec a l'aire lliure que no pas mullat sota l'aigua. Adorava olorar les flors.

Ningú de la seva família entenia com podia sortir a passejar. Per a ells era millor quedar-se tranquils a l'aigua, sense res a fer, sense res a pensar i sense ningú a qui molestar ni ser molestats. Una vida monòtona i avorrida que en Blu no volia per a ell mateix.

En Blu mirava el cel. Admirava els colors purs, nets i perfectes dels núvols i dels ocells. Moltes vegades es preguntava com seria poder volar.
Cansat d'estar sempre pensant com seria de bonic explorar el món i conèixer la vida d'altres animals, va decidir un dia sortir a passejar. Durant el seu passeig preguntaria als animals voladors si ell algun dia podria aconseguir volar tan bé com ho feien ells. Era el seu somni més preciós. Volar lleuger com els núvols i poder veure des d'allà tot el paisatge de flors i camps dels boscos.

Va sortir amb la seva petita motxilla , va caminar i va caminar fins que de sobte es va trobar amb un petit ocellet:
- Hola! Hip, hip. Em dic Blu Tu com et dius, hip?

- Em dic Flutti. Piu. Sóc un pit-roig- Piu, piu.

-Hola Flutti. Estic molt content de poder parlar amb tu. M'agradaria fer-te una pregunta. Em podries ensenyar a volar?
En aquest moment Flutti va començar a riure i a riure sense parar.

-Però Blu, tu no pots volar, piu, perquè no tens ales. Ets un animal de terra, ets molt pesat i el teu lloc és estar a l'aigua. Piu, piu ...


-Però m'agradaria saber com podria aconseguir unes boniques ales.
- Podries construir unes grans ales amb les branquetes d'arbres com jo construeixo el meu niu. Però ets molt gran. Jo no puc transportar grans branques. Ho sento molt, piu-va dir en Flutti. Jo no puc ajudar-te.

En Blu continuar la seva marxa i es va trobar amb una petita abella.
 
- Hola! - Va dir Fly. - Com et  dius! zzz! ZZZ!
- Hola, em dic Blu.
- Que et passa? Sembles trist.
- Si, és que m'agradaria poder volar com ho fas tu-hip, va dir en Blu
- Però aixo no és possible -va dir en Fly.
- Flutti el pit-roig em va dir que podia construir unes ales. Em va dir que amb branquetes dels arbres ell construeix el seu niu. Però ell és molt petit per poder transportar-les. Necessito que les branques siguin grans.
- UFF!! , Jo tampoc puc ajudar-te .zzzz. - va dir Fly.

Però puc acompanyar-te a veure a Molly. Molly és una Girafa, ella pot ajudar-nos a recollir les branques més grans des de dalt.

- Eureka! Urra! Hip-anem a veure-la de seguida.En Fly i en Blu es van dirigir a veure a la Molly.

- Hola Molly! - Va dir Fly. ZZZ. Potser  tu puguis ajudar a en Blu .Necessita aconseguir grans rames per construir les seves ales. Tu el pots ajudar?

- I tant. Puc ajudar-vos a baixar les branques perquè pugueu construir les vostres ales però crec que necessitaríem alguna cosa més per poder unir-les amb fulles i formar unes ales compactes i fortes.

- És cert-va dir Blu
- Això no és problema - va dir Fly. La mel que jo fabrico és molt flexible i enganxosa. Podem utilitzar-la per poder unir les rames i les fulles.

D'aquesta manera els tres amics, en Fly, en Blu i la Molly van començar a treballar dur per poder crear-li unes ales a en Blu i que veiés el seu somni convertit en realitat.


En aquest moment va aparèixer Flutti acompanyat amb més pit-rojos i va dir exclamant:

- Hola, Blu! Piu, piu. He pensat que entre tots sí que podem ajudar-te. Per això he portat ajuda amb mi. Piu, piu.

- Jo avisaré també a les meves amigues abelles -va dir en Fly
- Moltes gràcies -va dir Blu Ara entre tots sí que podrem construir unes grans ales.

Tots els animals es van posar mans a l'obra. Les girafes s'encarregaven de baixar les branques, els pit-rojos col · laboraven distribuint adequadament les fulles, les abelles deixaven caure la mel entre les branques i fulles. Tot estava molt ben organitzat. En Blu s'encarregava d'anar dirigint a tot el grup i col · laborava en tot el que li demanaven.
D'aquesta manera les ales van estar construïdes en un moment.
En Blu es va col · locar les seves ales i va volar i va volar tan alt com va poder acompanyat dels seus nous amics.

Més tard es va acomiadar d'ells i es va dirigir cap a la ciutat dels hipos.
Quan el van veure aparèixer tots els hipopòtams van sortir de les seves basses i van anar a saludar a en Blu.




En Blu estava molt content ja que des de dalt les flors i els camps semblaven més petits però contemplar-los  des d'allà dalt havia estat meravellós. L'experiència li havia agradat molt però el que més havia entusiasmat a en Blu era haver pogut conèixer altres animals diferents a ell i haver pogut compartir amb ells el seu somni de poder volar.



I conte, contat aquest conte s'ha acabat ...

L´ Oriol i les muntanyes sagrades

Contes d'Espanya: L´ Oriol i les muntanyes sagrades.

Hi havia una vegada, fa molt de temps, vivia en el seu gran castell de Barcelona un jove molt avar anomenat l´ Oriol.

L´ Oriol era el més ric terratinent de tots els voltants de Barcelona. Tenia moltes riqueses acumulades en el seu gran castell gràcies a que es dedicava al comerç de diferents materials per a la construcció i a la fabricació de joguines.

Gràcies al seu gran enginy i perseverança disposava d'una gran fortuna que era admirada per molts dels comerciants i empresaris de tota Catalunya.


Tot i que l´Oriol disposava de molta riquesa, era un jove molt tossut i avariciós i cada vegada volia tenir més i més oblidant-se per complet de les necessitats dels altres.


No compartia els seus béns amb cap altra persona, ni tan sols amb els seus familiars més propers. Era tal la seva gasiveria que ni tan sols per Nadal era capaç d'oferir almoina ni cap de les joguines que fabricava a l'orfenat que estava situat prop d' on ell tenia el seu gran castell.

En moltes ocasions el frare de l'orfenat, el Jonàs, havia anat al seu castell demanant-li una mica d'almoina per poder mantenir als diferents nens orfes que ell cuidava al seu petit orfenat o per demanar-li alguna joguina de les que ell fabricava per poder oferir-les als nens en el dia del Reis. Però l´ Oriol sempre es negava en rotund a oferir la més mínima ajuda i el frare sempre sortia desconcertat demanant a Déu que li perdonés per l'ànima tan fosca que l´Oriol tenia.

Però a l'Oriol no li importava en absolut que els nens del frare Jonàs passessin necessitats o que no tinguessin joguines per gaudir el Nadal. L´Oriol pensava que si la resta de persones no havien tingut sort a la vida no era problema d' ell. Pensava que ell podia gaudir de tot el que tenia gràcies al seu esforç personal i que ningú en la seva vida li havia ofert ajuda. Ell havia llaurat sol la seva prosperitat i el seu benestar material a base de treball i de constància i no estava disposat a prescindir de res que fos seu ja que li havia suposat un gran esforç poder aconseguir-ho.


Cada any partia de viatge per conèixer més el món i s'enorgullia quan comprovava que no hi havia ningú en cap altre país que tingués més riquesa que ell.


Sempre intentava presumir davant dels altres dels diners i de la prosperitat econòmica que tenia i no dubtava a demostrar el poder que tenia humiliant el personal que treballava per a ell o que s'encarregava de la custòdia i neteja del seu gran castell.

L´ Oriol sempre anava sol, acompanyat per un seguici de cavallers que l'escortaven i que vigilaven atentament que l´ Oriol no patís cap accident o que pogués ser assetjat per algun indigent o pobre que es pogués trobar en el seu camí.


Un dia mentre passejava amb el seu cavall el Fito per les seves terres vigilant i controlant la producció dels diferents materials que s'utilitzaven per a la construcció de joguines, se li va aparèixer de sobte un cavaller vestit de negre que semblava pertànyer a una estranya casa reial.

- Hola Oriol-va dir el cavaller.

- Com useu adreçar-vos a mi en aquest to, no sabeu qui sóc jo? - va dir l´ Oriol molt enfadat.

- Si, per suposat. Ets l´ Oriol el senyor d'aquestes terres i amo del gran Castell de Pedralbes -va dir el cavaller. Hem sentit parlar molt de tu a la terra d' on jo provinc -va dir el cavaller. El rei a qui jo custodio sent molta curiositat per conèixer-vos , ja que ha sentit que vostè es considera el més ric de tot el món -va dir el cavaller.

- I així és. O potser ho dubteu, cavaller escorta del seu estimat rei? - Va dir l´ Oriol. Perdona de quina terra veniu? - va preguntar sorprès l´ Oriol.


- Jo provinc de les muntanyes sagrades, a uns 200 quilòmetres d'aquí. El meu rei viu allà al seu castell i vol conèixer-vos perquè considera que les seves riqueses són superiors a les seves i no li fa cap gràcia que algú es vagi donant ostentacions d'una cosa que no és certa -va inquirir el cavaller vestit de negre.

- Però això no pot ser. Realment jo sóc el més ric i disposo de molts béns materials. Estic segur que les riqueses del teu famós rei no poden igualar-se a les meves -va contestar molt enfadat.


- Bé, doncs si això és el que vostè  pensa continuï amb la seva ignorància i prepotència falsa pel món -va dir el cavaller Negre.

I dit això el cavaller negre va marxar molt ràpidament deixant sorprès a l´ Oriol que a partir d'aquest moment va començar a donar-li voltes allò que el cavaller li havia dit.

- Serà realment cert? - pensava per a si mateix el cavaller Oriol. Serà possible que hi hagi al món algú més poderós i amb més béns materials que jo. - continuava meditant l´ Oriol.

A partir d'aquell dia l´ Oriol no dormia ni descansava a la nit, inquiet tement que l'afirmació del cavaller negre fos certa. Així que un dia va ensellar el seu cavall i va marxar abans que es fes de dia a la recerca d'aquell famós rei que habitava a les muntanyes sagrades.

Va estar cavalcant dies i nits gairebé sense parar a descansar, totalment inquiet i preocupat desitjant arribar al seu destí i comprovar la falsedat de les paraules del cavaller negre.


Quan va arribar al començament de les muntanyes Sagrades va començar a sentir-se una mica fatigat i somnolent. Va pensar que es devia a llarg trajecte que havia fet durant aquests dies, així que va decidir parar a descansar i menjar alguna cosa abans d'iniciar l'ascens per les grans muntanyes sagrades.

Quan es va disposar a descansar van començar a produir-se successos estranys. Tot d'una les muntanyes van començar a canviar de color i diversos sons en forma de eco van començar a ressonar a les seves orelles. De seguida l´ Oriol va començar a tenir diferents visions de persones que se li apareixien i li murmuraven coses estranyes a cau d'orella. Va començar a sentir que la terra vibrava sota els seus peus i una tempesta de vent i gel va començar a desplomar-se sobre el seu cap. El cavall de l´ Oriol, en veure la tempesta que s'acostava, va fugir aterrit deixant al seu amo desproveït d'aliments, beguda i de transport.

Encara que l´ Oriol va voler anar darrere seu, el Fito, va desaparèixer molt ràpidament entre els diferents arbres i li va ser impossible aconseguir-ho.


L´ Oriol es va veure sol davant la immensitat d'un bosc ple d'estranyes ombres i sorolls i va partir corrent a la recerca d'algun lloc on poder descansar i refugiar-se de la tempesta.


En un extrem de la muntanya li va semblar veure l'entrada d'una cova i va decidir passar-hi la nit.


L'endemà l´ Oriol quan va despertar es va adonar que li continuaven aguaitant les mateixes ombres i sorolls que el dia anterior. Va poder comprovar que el bosc continuava fosc i que la tempesta no havia cessat. L´ Oriol va pensar en quedar-s'hi un altre dia més però el menjar li començava a escassejar i necessitava arribar com més aviat al castell del rei del qual el cavaller negre li havia parlat.


Així que quan va poder va marxar a la recerca del castell. Però alguna cosa estranya passava i l´ Oriol no podia trobar el camí. Semblava que les muntanyes li caiguessin a sobre a cada pas que donava i semblava com si canviessin de posició contínuament, mostrant-li ombres i ecos estranys que ressonaven al interior del seu cap sense fi.

A l´ Oriol li va semblar estar tornant-se boig i va pensar que el millor que podria  fer seria  marxar enrere i tornar al seu castell, però el camí de tornada semblava haver-se esborrat del tot i li va ser impossible trobar el camí de tornada.


L´ Oriol va perdre el compte de quants dies va estar caminant , finalment es va trobar amb dos cavallers als quals es va acostar per demanar-los alguna ajuda. Portava diversos dies sense menjar ni beure i necessitava urgentment alguna cosa amb la qual poder-se  alimentar.

Quan es va dirigir per parlar amb ells i explicar-los qui era i si podien ajudar-lo a tornar a casa, de la seva boca només sortien estranys sons que no significaven res i era incapaç de poder-se comunicar amb ells.


Els dos cavallers el van mirar sorpresos i van pensar que es tractava d'un captaire boig i que segurament els estava demanant almoina. Així que van decidir donar-li una mica de menjar per compassió i van seguir el seu camí cavalcant tranquils en direcció al monestir.


L´ Oriol va recollir del terra el menjar que els cavallers li havien ofert i va decidir seguir a peu el camí que els dos cavallers havien pres.


Però per desgràcia seva el camí s'havia esborrat i la pluja va tornar de nou a caure sobre les muntanyes sagrades.


El desesperació de l´ Oriol era immensa i era incapaç de recórrer uns metres sense que les muntanyes canviessin de posició i sense que els murmuris estranys deixessin de ressonar-li a les orelles.


Dia rere dia els esforços de l´ Oriol per sortir de les muntanyes eren en va, ja que cada vegada que intentava trobar el camí, semblava estar més perdut entre els matolls i arbres de les muntanyes sagrades.


Va arribar un moment que l´ Oriol ja no va tenir més forces per seguir caminant i es va resignar a quedar-se encallat en una zona del bosc esperant que algú se li aparegués i poder demanar-li una mica de caritat o alguna cosa per menjar aquell dia.


L´Oriol va acabar cedint davant la immensitat de les muntanyes i com si d'un captaire es tractés, es va acostumar a demanar almoina com podia, a tot aquell que es creuava en el seu camí.


Van passar els dies, els mesos i els anys i l´ Oriol estava retingut a les muntanyes sagrades. Com va poder es va elaborar un petit refugi amb les fustes i matolls que va trobar pels camins i es va adaptar a la seva nova vida com a ermità.


Un dia de sobte se li va aparèixer una petita nena negra que semblava haver-se perdut per la muntanya. La petita se li va acostar i sigil·losament li va preguntar:


- Hola. Qui ets? - li va dir la petita.

- Em dic Oriol- va dir l´ Oriol. Però de la seva boca només sortien sorolls horribles i sense sentit que eren impossibles de desxifrar.


- Ah. Veig que no pots parlar. Vius aquí? - va continuar la nena. Jo visc a l'orfenat prop del castell de Pedralbes. Ho coneixes?. Havia vingut amb el meu padrí el frare Jonàs a visitar el monestir que es troba a la part alta de les muntanyes i no sé com m'he perdut -va dir la nena. Podries ajudar-me a trobar el camí?.



L´ Oriol a base de gestos li va explicar a la nena que no era capaç de trobar el camí, que unes estranyes veus ressonaven en el seu interior i que les muntanyes li tancaven contínuament el pas. La nena no va semblar entendre´l i molt calmada i serena es va asseure al costat de l´ Oriol i es va adormida de seguida.


L´ Oriol no va descansar aquella nit preocupat per la nena. Pensava que potser tindria fred o que necessitaria alguna cosa per menjar al dia següent. Així que va decidir sortir a la recerca d'aliment i d´ alguna cosa amb la qual poder abrigar la nena mentre trobés el camí de tornada a casa o algun dels seus companys notés la seva absència i fossin en la seva recerca.


L´ Oriol es va passar tota la nit buscant pels voltants alguns fruits i llavors per poder-los oferir a la nena. Va pregar poder trobar algun vestit perdut d'algun cavaller al bosc o estranger que l'hagués deixat oblidat en el camí.


Quan la nit va deixar pas al dia,    l´ Oriol va arribar al seu petit refugi content perquè aquell dia tindria alguna cosa que oferir-li a la petita nena.


Però quan l´ Oriol va arribar al refugi va comprovar que la nena havia desaparegut. L´ Oriol en aquell moment es va espantar perquè va pensar que havia hagut algun problema però més tard va poder comprovar que la nena havia deixat al seu lloc una petita espelma blanca amb una anotació gravada a la cera que posava: "Tibidabo". (jo et donaré)


En aquell moment l´ Oriol va recollir la espelma i es va quedar més tranquil pensant que possiblement algú havia partit a la recerca de la nena i que l'havia trobat al seu refugi.


Aquella nit va descansar demanant que a la nena no li hagués passat res i va decidir que l'endemà tornaria a intentar buscar el camí cap al monestir que ella li va comentar per comprovar si es trobava sana i estàlvia.


L'endemà es va tornar a despertar amb tempesta i pluja per l´ Oriol però de manera instintiva i sense pensar-s'ho dues vegades, va partir de nou a la recerca del monestir acompanyat ara per la espelma blanca que suposadament la nena li havia deixat.


Quan l´ Oriol va encendre la espelma va poder comprovar sorprès que la flama de l'espelma no s'apagava, romania encesa tot i la pluja de la tempesta. Tot d'una l´ Oriol va deixar de percebre els sons estranys al seu interior i les muntanyes es van obrir deixant pas a través dels arbres un camí.

L´ Oriol sorprès va continuar pel camí ara il·luminat per la llum de la espelma.


De seguida l´ Oriol es va endinsar pel camí que li indicava la llum de la espelma i va arribar per fi al gran monestir de pedra llaurat en les muntanyes sagrades.


Un cop allà el primer que va fer va ser dirigir-se al centre del monestir, donar les gràcies per haver pogut trobar el camí i quan va anar a deixar la espelmeta amb la resta d'espelmes que estaven exposades a l'altar com a senyal d'adoració, va poder comprovar que la imatge que es mostrava a la part alta d' ell, era la d'una verge negra amb un nen en els seus braços.


Quan l´ Oriol es va fixar en el rostre de la verge negra va comprovar amb gran sorpresa la seva gran semblança amb la nena que dies abans havia trobat pel camí.


Quan va deixar l´ espelmeta en senyal d'adoració a la verge a l'altar es va dirigir a l'interior del monestir per preguntar al frare Jonàs per l'estat de la nena òrfena.


El frare en veure'l es va quedar molt sorprès ja que pensava que l´ Oriol havia mort ja que feia uns quants anys que no sabien res d' ell.


- Però Oriol ets tu? Em sembla impossible gairebé haver-te reconegut -va dir el frare. Però ets viu?. Tots pensàvem que havies mort -va dir el frare.


- Hola pare -va dir  l´ Oriol.


En aquell moment l´ Oriol es va adonar que havia tornat a recuperar la seva veu i que ara podia comunicar-se de nou normalment.


- Sí, estic viu -va dir l´ Oriol. Quant de temps porto vagant per les muntanyes? - li va preguntar al frare.


- Doncs fa dos anys que vas desaparèixer sense deixar rastre. Només vam poder trobar el teu cavall. Tots pensàvem que havies mort. - Va dir el frare.


- Bé, doncs m'he salvat de miracle -va dir l´ Oriol. Volia preguntar si heu trobat a la petita nena negra del vostre orfenat al bosc -va preguntar ansiosament l´ Oriol.


- Perdona Oriol. De què nena negra m'estàs parlant?. Cap dels nostres orfes s'ha extraviat en les muntanyes -va dir el frare molt convençut. Crec que necessites descansar i alimentar-te. Vine amb mi. Demà t´ aconseguirem un cavall i podràs tornar a casa teva -va dir el frare.


 I dit això tots dos es van dirigir a les cel · les del monestir on l´ Oriol va poder recuperar-se una mica abans de marxar de nou a casa.


L'endemà va partir cap a la seva llar. Quan va arribar tot el poble es va quedar sorprès veient l'estat en què es trobava i tot i que coneixien la maldat de l´ Oriol, es van alegrar perquè fos viu.


Quan l´ Oriol va arribar al seu palau va poder comprovar que encara disposava de les seves terres i dels seus béns que romanien imperibles i estàtics esperant el seu retorn.


I diu la llegenda que un bon dia l´ Oriol va deixar escrita una carta dient que estaria un temps fora   indicant que part de les seves riqueses fossin lliurades als seus familiars perquè poguessin gestionar-les adequadament mentrestant que  ell estigués absent. A la carta va sol · licitar també que una altra part dels seus béns fossin lliurats a l'orfenat del frare Jonàs perquè als nens que vivien allà mai els faltés de res. També va indicar que una altra part de les seves riqueses fossin destinades per a la construcció d'un gran parc a la part alta de les muntanyes de Barcelona que fos gran i bonic en honor a la petita nena òrfena a qui donaria per nom "Tibidabo”, com a regal cap a ella per haver-lo ajudat a trobar la llum en el seu camí. Actualment encara es pot veure el gran parc que va construir l´ Oriol per a la petita nena negra des de tots els punts de Barcelona, ​​ara convertit en un gran parc d'atraccions.


I diu la llegenda també que es creu que l´ Oriol va entrar a formar part dels sacerdots de la congregació del monestir que es trobava a les muntanyes sagrades i que mai més va tornar al seu palau de Pedralbes.

Es pensa que possiblement la petita nena negra i el cavaller negre que se li van aparèixer a l´ Oriol eren representacions de la Verge que custodiava el monestir i avui en dia encara es poden veure formes estranyes que configuren les grans muntanyes sagrades que recorden les ombres que van perseguir l´ Oriol durant el temps que va estar perdut en elles, indicant que la vida es configura depenent del  interior i que si està ple de foscor només troben ombres en el camí. És per això que les muntanyes sagrades són anomenades actualment com les muntanyes de Montserrat.


I conte, contat aquest conte s'ha acabat.


Mónica Zambrano. Els Wikicontes multiculturals.

El Nacho i l'aspiradora voladora

El Nacho i l'aspiradora voladora:


El Nacho és un nen de dotze anys que viu a Barcelona, avui fa un dia bastant assolellat i el Nacho no vol anar a la seva habitació a fer els deures, així que ha decidit sortir a passejar al parc i aprofitar els petits rajos de sol.

Mentre que  es dirigia caminant cap al parc, li va semblar sentir una petita veueta que provenia d'un arbre que es trobava al costat de la vorera.

Tot d'una, a la part alta de la copa de l'arbre va poder comprovar la figureta d'un petit ésser que lluitava per no caure al terra des de dalt de l'arbre.

- Perdona podries ajudar-me ? - va dir l'estranya veueta dirigint-se al Nacho.

El Nacho sorprès es va dirigir cap a l'arbre i pujant a un banc que es trobava allà a prop , amb un gest ràpid va atrapar el petit ser.

- Uf! Encara sort que m'has recollit abans de caure’m -va dir el petit nan.

- Però qui ets tu? - va preguntar el Nacho.

- Hola. Ho sento. Deixa que em netegi una mica les botes i em presento. Em dic Talin i sóc un nan dendrit -va dir esbossant un gran somriure.

- Un den què? - va dir el Nacho que no sortia de la seva sorpresa.

- Un dendrit. Provinc del planeta de les dues llunes, a uns 10 000 quilòmetres llum d' aquí -va dir el Talin. A què estrany planeta he arribat?

- Hola. Jo sóc el Nacho i has arribat al planeta terra. Aquí no som nans dendrits, som humans.

- Bé, és igual. Ja m'està bé. Teniu molts arbres com aquest per aquí en el vostre planeta? - va dir el Talin esperançat.


- Doncs la veritat és que no molts. Cada vegada hi ha menys arbres i plantes a la Terra ja que els humans estan molt preocupats en construir i construir grans edificis alts i  respecten poc la naturalesa -va explicar el Nacho a  en Talin.

- Doncs vaja. Si que estem bé. Surto d'un planeta proper a la destrucció per ficar-me en un altre igual -va dir el Talin molt trist.

- Què vols dir amb prop a la destrucció? - va preguntar curiós el Nacho.


- Doncs veuràs. En el meu planeta els dendrits vivíem molt feliços i tranquils ocupant-nos dels nostres arbres i dels nostres boscos ja que som éssers que necessitem respirar l'aire pur dels camps i de les muntanyes. Però la nostra tranquil·litat es va veure alterada a causa dels atacs que el drac que habita al turó del foc realitza sobre els nostres boscos freqüentment.


- Fa molt de temps els nostres avantpassats dendrits van aconseguir fer un pacte amb el drac verd. A canvi de que no els ataqués i que respectés els seus boscos i el seu hàbitat de vida, li portaven cada dia menjar. Nosaltres els dendrits cultivem molts vegetals i fruites en les nostres terres i a partir d´ aquell moment reservàvem una part de la collita per al drac. D'aquesta manera, generació rere generació hem viscut en pau amb la tranquil·litat de que el drac mai ens atacaria gràcies a l'acord que havíem arribat amb ell.

- Però ara els nostres dies de calma s'han acabat. Tot i que nosaltres complim el nostre acord i el seguim portant aliments fins a la seva gran cova, ell sembla haver-ho oblidat. Cada dia són més freqüents els seus atacs de foc cap al nostre bosc i les nostres cases. Ens veiem obligats a haver de protegir-nos i a abandonar les nostres cases que queden destruïdes a causa del foc atroç que llança a través de la seva boca.

- Un dia rere l'altre el drac ens ataca i ja pràcticament el nostre gran bosc ha desaparegut i les nostres petites casetes amb ell.


- Ara ens veiem obligats a buscar un altre planeta què habitar ja que no podem continuar la vida al nostre. - va explicar detalladament el Talin al Nacho.


- Però no és possible que hagueu d'abandonar el vostre planeta per això ..No podeu buscar una altra solució per evitar que el drac us segueixi atacant? - va preguntar el Nacho.


- Ho hem intentat tot, però el drac no atén a raons. Tot d'una ve al bosc i de manera desesperada comença a llançar foc per la boca -va dir el Talin.


- Bé, doncs has anat a caure a un planeta no molt millor que el teu, ja que aquí, encara que no tinguem dracs que llancen foc per la boca si que tenim a certs humans despreocupats i nocius que destrueixen els nostres boscos de manera deliberada -va dir el Nacho tristament.


- Però aquí quan es produeix un incendi en els boscos podem avisar els bombers que són les persones encarregades d'eliminar el foc que es pogués produir en els boscos com a conseqüència de l'acció humana o quan es produeixen per accident -va explicar el Nacho. Vosaltres no teniu dendrits bombers?

- No. Quan el foc apareix intentem frenar-ho a força de petits glaçons d'aigua que tenim reservats en una part del bosc, però són insuficients per poder vèncer el foc del drac, així que només podem fer una cosa. Fugir cap a un altre costat del bosc i esperar que el foc del drac perdi força. Després intentem netejar tots els arbustos i matolls que queden totalment calcinats i comencem a repoblar de nou el bosc. Però això porta molt de temps i cada vegada hi ha menys bosc que habitar -va dir el Talin. Em podries explicar exactament com eliminen el foc els bombers? -va dir el Talin.


- Puc fer alguna cosa millor. Si vols et puc acompanyar al teu planeta i us puc explicar com poder contraatacar al drac. Jo sé molts trucs -va dir el Nacho tot orgullós intentant convèncer al Talin perquè el deixés acompanyar-lo al seu país.

- Està bé, però abans has de recollir la meva petita nau de la copa de l'arbre -va dir el Talin.


Dit això el Nacho va pujar a través del tronc de l'arbre i va agafar d'allà un objecte semblant a una aspiradora de mida petita.


- És això la teva nau? - va preguntar curiós.

- Així és. - va contestar el Talin.


- Doncs tenim un problema. Jo no puc pujar-hi, sóc massa gran -va dir tristament el Nacho.


- Això no és cap problema -va dir el Talin. He portat el bolet del xaman de la muntanya. Amb ell podràs fer-te petit durant el temps que duri el seu efecte. Quan l'efecte hagi desaparegut tornaràs a la teva mida però per quan això passi nosaltres ja estarem en el meu estimat planeta -va dir el Talin molt convençut


El Nacho no semblava igual de convençut que el Talin i amb lleugers dubtes es va introduir el bolet a la boca. Tot d'una va començar a disminuir de grandària fins a arribar a una que li va permetre poder muntar amb el Talin en la aspiradora voladora.


Tot d'una el Nacho es va veure transportat per l'aire a sobre de l'aspiradora que va començar a agafar velocitat i abans que el Nacho es pogués adonar, estava envoltat d'estrelles i satèl·lits per tot el seu voltant.

Passats uns minuts, l'aspiradora va començar a baixar i es va aproximar cada vegada més al planeta de Talin.

Des de dalt el planeta es veia desproveït d'alegria i de color a causa dels atacs de fúria del drac verd.

- Ja hem arribat -va dir el Talin al Nacho.

- Junts van baixar de l'aspiradora. El Nacho es va quedar atònit en comprovar que el planeta estava totalment calcinat. Només havia sobreviscut un petit bosc a la part més apartada del planeta.


- Doncs és una llàstima - va dir el Nacho. Hem d'actuar ràpid abans que el bosc desaparegui del tot i sigui impossible repoblar-lo- va dir el Nacho al Talin que estava una mica més esperançat.

Quan van arribar al bosc el Nacho va veure reunits a tots els dendrits que sospiraven i sospiraven molt tristos i commocionats per tot el que estava passant.

El Talin els va presentar al Nacho.

- Mireu, us presento al Nacho- va dir el Talin.


- És un humà de la Terra que ens ve a explicar com fan al seu planeta per contraatacar el foc i frenar-lo a temps abans que calcini completament els boscos -va dir el Talin.


- Ahh si!! - Pots ajudar-nos a apagar el foc del drac verd? - van dir a l'uníson els dendrits.


- Bé, podem intentar fer una cosa però necessitaré la vostra ajuda -va dir el Nacho. Hem de fer junts una gran mànega per la qual es pugui disparar amb força aigua i dirigir-la cap a la boca del drac quan ell l'obri per llançar el seu foc. D'aquesta manera, abans que pugui alliberar el foc l´ extingirem i ell s'haurà de marxar sense fer més mal als vostres boscos -va dir el Nacho.


- Així cada vegada que hi aparegui contraatacarem amb la nostra mànega seu foc -va acabar per concretar el Nacho.


Després de les explicacions que el Nacho va donar als dendrits van començar tots a treballar. Mitjançant diferents materials del bosc i guiats pel Nacho van elaborar una gran mànega que van disposar al principi dels boscos i quan el drac verd apareixia els dendrits l'atacaven amb la força de l'aigua que sortia a través ella. El drac fugia espaordit i amb la boca fumejant com a conseqüència de l'acció de la mànega que els dendrits havien orientat cap a ell.

I d'aquesta manera, cada vegada que el drac apareixia, els dendrits actuaven. Però va arribar un moment en què els dendrits van comprovar que tampoc aquesta era la solució correcta ja que sempre havien d'estar expectants i tement que el drac pogués aparèixer en qualsevol moment.

Així que es van reunir de nou i juntament amb el Nacho, van decidir que la millor solució seria investigar quina era la causa per la qual el drac tenia aquests atacs de fúria i començava  a llançar foc per tot arreu.


Van decidir que l'endemà partirien al cim del turó on el drac verd vivia per poder trobar la causa de les seves rebequeries.


El Talin, el Nacho i alguns dendrits més, van arribar fins a la cova del drac. Des d'allà van poder veure el drac i van estudiar el seu comportament. Es van adonar que les rebequeries del drac solien començar després de que ingeria algun aliment dels que ells li preparaven. Van pensar que potser es devia al fet que algun menjar li feia malament a la panxa. Així que van decidir canviar la seva alimentació comprovant quins aliments eren els que podien provocar els seus atacs de ràbia. Es van adonar que els aliments que feien augmentar les seves rebequeries eren els que contenien més sucres així que van substituir la canya de sucre, la bolets de midó i les llavors d'arròs per altres aliments menys ensucrats.


Però el drac seguia tenint rebequeries i moltes vegades no coincidien amb les hores dels àpats. De vegades s'aixecava de matinada i començava a donar voltes per tota la cova, gemegant i colpejant a les roques i les pedres de l'interior de la gruta.


- Potser estigui malalt -va dir el Nacho


- O potser tingui malsons -va dir el Talin.


En aquell moment el drac va semblar haver-los escoltat i bruscament es va dirigir cap a ells atrapant al Nacho amb unes de les seves urpes.


- Oh Déu meu, no! , deixa’l sortir malvat drac, deixa’l  partir! - cridava desesperat el Talin


Però el drac seguia agitant entre les seves urpes el pobre Nacho que temia convertir-se en menjar pel drac.


Però de sobte el drac amb un gest de dolor i de sorpresa alhora va alliberar el Nacho de les seves urpes.


I és que el Talin amb una gran pua d'eriçó havia punxat el drac en el seu enorme culet i així havia pogut aconseguir alliberar el Nacho.


- Moltes gràcies Talin. Anem-nos corrent al bosc. Tinc una cosa que explicar-vos -va dir el Nacho.


Els dos van sortir corrent de la cova en direcció al bosc i un cop allà el Nacho va fer una revelació. Durant el moment en què estava subjecte entre les urpes del drac, en una de les ocasions que aquest va obrir la boca, el Nacho va poder veure una gran càries en un dels seus queixals .

Potser la càries era la responsable de les rebequeries del drac. Potser per això es movia tan agitat i es mostrava tan colèric. Si poguessin aconseguir eliminar-li la seva càries deixaria de produir els atacs tan ferotges que realitzava sobre el bosc.


Així que el Nacho va tornar a dissenyar un altre pla per intentar alliberar el drac del dolor que segurament li estava provocant la càries. Si deixava de tenir dolor, segurament deixaria d'atacar als dendrits i els boscos deixarien de ser devastats pel seu foc atroç.


Finalment els dendrits van pensar que aprofitarien quan el drac dormís per introduir-se en el seu cau. Un cop a dins buscarien el moment per introduir-se acuradament per la seva boca i lligar-li el queixal amb una gran corda. La corda aniria subjecta a l'altre extrem de la cova, de tal manera, que estigués tensa perquè quan el drac despertés i fes el més mínim moviment, l’estirés amb la força suficient per fer que el queixal saltés pels aires i alliberar d'aquesta manera el drac de la seva tortura.


Tal com ho havien planejat els dendrits juntament amb el Nacho es van posar mans a l'obra i amb cura van lligar la corda al queixal del drac. Quan aquest va despertar i es va aixecar bruscament, l'estirada de la corda sobre el queixal va fer que es produís la seva extracció i el drac amb un gest de dolor, es va veure per fi alliberat de la seva gran càries.


A partir d'aquest moment el drac va tornar a sentir-se relaxat i content i va deixar de tenir les rebequeries que ocasionava el seu mal de queixal.


Els dendrits van tornar de nou a estar tranquils i sense por de ser devastats pels atacs de fúria del drac.


Tots van donar les gràcies al Nacho per l'ajuda rebuda.


- De tota manera encara hem de fer una última cosa -va dir el Nacho.


- Així què és? - van preguntar tots els dendrits.


- Perquè la situació no es torni a reproduir, hem d'evitar que el drac torni a tenir més càries. Així que aprofitarem la mànega i la utilitzarem per rentar la boca del drac després de cada un dels àpats que realitzi. També caldrà seguir cuidant de la seva alimentació -va explicar detalladament el Nacho als dendrits que escoltaven atentament les seves explicacions. D'aquesta manera farem doble prevenció, d'una banda evitarem les càries del drac i amb això també previndrem que apareguin més incendis -va dir el Nacho rient.


Així va ser com el Nacho va alliberar als dendrits dels atacs de fúria del drac. Els dendrits en senyal d'agraïment li van regalar una petita aspiradora al Nacho, que encara que no era capaç de volar com l'aspiradora de Talin, seria una manera de recordar la seva experiència al seu planeta.


A continuació, el Talin acompanyar de nou al Nacho a casa on l'esperava la seva mare per sopar.


Després d'aquesta experiència el Nacho va ser conscient de la importància que té la prevenció, ja que és millor evitar les causes del problema abans que aquest aparegui igual que van fer amb el drac verd, la seva càries i els incendis.


I com considerava que se li havia donat també això d'apagar focs i dirigir la mànega va començar a plantejar -se estudiar per ser bomber. Es convertiria en un gran drac apaga- focs encara que en aquesta ocasió en comptes d'anar vestit de verd com el drac del país dels dendrits el vermell seria el seu color.




I conte, contat aquest conte s'ha acabat.

Monica Zambrano Los wikicuentos Multiculturales