A la recerca de l´inspiració perduda.

Contes d'Itàlia: A la recerca de la inspiració perduda:

 Hi havia una vegada , fa molt de temps, en el gran preciós país d'Itàlia, vivia un jovenet anomenat Nicola.


 En Nicola era artista i era l'encarregat d'alegrar tots els palaus i les cases d'Itàlia amb els seus dissenys de figures, pintures i escultures elaborades a mà i dissenyades expressament segons els gustos dels seus clients. Era molt popular i conegut a tota Itàlia. Cada dia tenia més encàrrecs per elaborar i cada vegada li costava més acabar les seves obres. Se'l veia cansat i aclaparat per les obligacions.


A vegades no dormia ja que havia de lliurar els treballs al dia següent i als clients sempre els urgia tenir-los llestos en determinats moments que a en Nicola no li anava del tot bé.


Va arribar un moment en què Nicola sentia que a les seves pintures i escultures els faltava alguna cosa, l'espurna d'innovació i gràcia que tenien anteriorment semblava que s'havia perdut. Els clients van deixar de cridar-lo, ja que consideraven que les seves obres eren molt repetitives i poc originals.


- Estic molt cansat! - exclamava en Nicola interiorment. No puc més. Estic aclaparat i trist. No és possible que estigui tot el temps ocupat realitzant treballs que al final no es venen perquè els clients han perdut la confiança en les meves obres -continuava explicant en Nicola molt enfadat i amb un gran desànim en la seva veu.


En Nicola no volia tornar a la seva rutina diària, s'havia adonat que les seves obres no eren iguals que les d'abans. Ja no li agradaven. La seva manera de pintar i elaborar les peces llaurades havia canviat i sentia que ja no eren tan boniques. Havia de tornar a trobar la inspiració que abans tenia per poder realitzar les pintures amb la mateixa mestria.


- On haurà anat a parar la meva inspiració? - pensava  en Nicola.

- No entenc en quin moment em vaig perdre entre tantes obligacions. Què puc fer per tornar a recobrar la meva fama i prestigi? Si no aconsegueixo descobrir què els falta a les meves pintures, mai tornaré a ser el gran artista que era abans -exclamava en Nicola sense deixar de pensar en la seva desgràcia.


Després de meditar-ho molt, en Nicola va decidir partir a l'endemà de viatge. No va avisar ni als seus clients ni a la seva família d' on anava, ja que volia estar un temps sol, pensant en les raons de la seva falta de motivació.

En Nicola va recollir unes quantes coses de casa i les va disposar en un petit sac Portava el mínim indispensable per estar de viatge unes setmanes.


Primer va decidir anar a visitar Pisa. Sempre li havia agradat recórrer països i ciutats però les seves obligacions no l'hi ho havien permès.


Quan va haver arribat a Pisa va descansar unes hores i es va dirigir a passejar pels jardins i carrers.


Pisa era una ciutat, molt emblemàtica pel gran ogre que subjectava la famosa torre construïda per un temible bruixot.


Temps enrere, el bruixot havia volgut acabar amb la tranquil·litat del poble de Pisa construint una gran torre inestable a la qual tot el poble temés per la seva possibilitat d'ensorrar-se  i causar-los mal.


El poble de Pisa durant molt de temps va barrar i va protegir la zona per evitar l'esfondrament de la torre. Ara un gran ogre s'encarregava de subjectar-la i així evitava que en qualsevol moment es pogués arribar a caure.

En Nicola no sabia per què l'ogre subjectava la torre així que va decidir satisfer la seva curiositat i va anar a preguntar-li els motius pels quals es dedicava a aquesta tasca.


- Crec que l'ogre deu subjectar la torre obligat pels reis d' Itàlia -pensava interiorment en Nicola.


- Possiblement el tenien empresonat i li van oferir l'oportunitat de netejar les seves culpes ocupant-se d'aquesta bona tasca -continuava dient en Nicola.

Quan va estar davant de la gran torre es va acostar a l'ogre i va exclamar:

- Bon dia senyor ogre -va dir en Nicola.

- Bon dia -va contestar l'ogre bruscament. A què dec l'honor de la teva visita? - va preguntar l'ogre mirant cap al costat on provenia la petita veueta d´ en Nicola.


- Em dic Nicola i sóc artista. Em dedico a pintar i llaurar les meves escultures. - va dir tristament.

- I que és el que fas a Pisa? - va preguntar l'ogre.

- Doncs veuràs ... - va dir en Nicola. He perdut la meva font d'inspiració, ja no pinto igual que abans. Les meves obres no es venen i estic molt trist per això. He decidit viatjar per poder conèixer món i veure si d'aquesta manera torna la meva inspiració perduda.


- Ahh! - va contestar l'ogre. I per això has vingut a Pisa? - va dir l'ogre.


- Sí, vull conèixer gent i llocs i entendre una mica més la natura, els boscos i els poblats. També estic aquí perquè m'agradaria fer-te una pregunta. Per què estàs tot el dia subjectant aquesta torre? - va preguntar en Nicola.


- Home, perquè si no es cauria i destruiria tot el poblat -va contestar l'ogre pensant que en Nicola era una mica beneit.


- No home, això ja ho sé! - va dir en Nicola. La meva pregunta és per què ho fas. T'ho ha manat el rei? - va preguntar l'italià.



- No. Ho faig perquè és el que vull fer. La meva vida sempre havia estat molt penosa, fent mal a la gent, ferint a princeses i matant a prínceps, però va arribar un dia en què em vaig adonar que estava molt sol. No tenia ningú amb qui compartir la meva vida i l'amor va arribar al meu petit cor d'ogre. Vaig conèixer a la princesa Carolina i vaig entendre la seva por cap a la possibilitat que la torre caigués. Així que vaig decidir fer alguna cosa per ella i ajudar-la. Però sobretot ho vaig fer per mi, per estar sempre al seu costat. Així que vaig decidir dedicar-me a sostenir la torre. Dia i nit estic aquí amb la il·lusió que Carolina vingui a visitar-me. Ella em ve a veure cada dia. Em porta sempre menjar i xerrem una mica.

- És preciosa saps?-va dir l'ogre molt dolçament.

- Ahh! Però que bonica història! Doncs potser Carolina em serveixi com a font d'inspiració a mi també. Esperaré aquí per veure-la i parlar amb ella. - va contestar en Nicola esperançat.


Finalment, en Nicola es va trobar amb la princesa i van estar parlant durant una estona. Nicola es va adonar que era una princesa veritablement bella i educada. Es van explicar mútuament anècdotes de la seva vida i històries sobre altres llocs. Després en Nicola va partir sense més demora amb l'esperança d'haver trobat de nou la seva inspiració perduda.


Quan va arribar a la seva habitació va començar a pintar i pintar, però per desgràcia seva, la inspiració no arribava. No sabia què fer ni què dibuixar. Tristament la bellesa de Carolina no havia fet efecte i continuava sense poder crear bones obres.


L'endemà va partir cap a la ciutat de Venècia. Venècia és una ciutat molt coneguda perquè els seus carrers estan inundats per petits canals d'aigua que l'envolten. Per poder creuar-los cal utilitzar unes petites gòndoles que són guiades per diferents persones d'allà.


En Nicola volia recórrer aquests canals pujat en alguna d'aquestes gòndoles i poder gaudir del paisatge. Pensava que potser el nou aire de Venècia podria tornar-li la seva inspiració perduda.


Quan va arribar allà es va acostar a un gondoler i li va demanar que li guiés per la ruta més bonica que conegués.


- Hola, sóc en Nicola. M'agradaria fer un recorregut per tota Venècia amb la teva gòndola. Em podries guiar per la ruta més bonica que coneguis? - va preguntar en Nicola al gondoler.

- Per descomptat. És la meva feina-va exclamar somrient el jove gondoler. El meu nom és Germán.

Després de les presentacions en Germán va conduir a en Nicola a través dels canals de Venècia. A mesura que els anava recorrent li anava explicant la història de la ciutat, com es van produir els canals i com era el manteniment de la ciutat.


En Nicola estava molt emocionat escoltant a en Germán i de sobte va pensar que potser havia d'estar cansat de contar sempre les mateixes històries als turistes i fer sempre els mateixos recorreguts.


- Però tot i així sembla que estigui feliç i content explicant-les. Sembla que fos la primera vegada que les narra -meditava per a si mateix en Nicola.

En aquell moment els seus pensaments es van convertir en paraules i amb un sobresalt li va preguntar a en Germán:


- Germán, m'agradaria fer-te una pregunta. Sempre fas els mateixos recorreguts i expliques les mateixes coses als diferents turistes però no sembla que això t'afecti. Se't veu molt feliç i content contant-les. Digues , per què no estàs cansat i desmotivat si sempre fas el mateix? - va preguntar en Nicola.

- Doncs veuràs Nicola. Encara que sigui un treball rutinari i possiblement tu ho consideris pesat per a mi no ho és.

-Considero una alegria poder explicar les meves històries als turistes. És un orgull per a mi conduir-los per tota la ciutat i que coneguin una mica més el meu bonic país. On puc trobar jo un treball més bonic que aquest? En cap lloc. Per a mi és una satisfacció poder ensenyar on he nascut i el que he viscut. No ho canviaria per res. - explicava emocionat en Germán.

- Ah! Doncs tens raó. Mirant les coses des del teu punt de vista el treball es fa més lleuger -va contestar en Nicola sorprès per la resposta.


Un cop realitzat tot el recorregut en Nicola es va acomiadar d´en Germán i es va dirigir cap a la seva habitació.


Mentre descansava pensava detingudament el que en Germán li havia explicat i en veritat Venècia era una de les ciutats més belles que mai abans hagués vist. Però la seva inspiració continuava sense aparèixer. Pensava i pensava, volia pintar un bonic paisatge venecià però semblava que la seva creativitat continuava sense aparèixer.


En Nicola cada dia estava més trist. Gairebé ja s'havia donat per vençut i estava a punt de tornar a la seva ciutat. Tornaria a la seva ciutat tal i com s'havia anat. Buit i desanimat.


L'endemà en Nicola va pensar que abans de marxar faria la seva última visita. Aniria a la ciutat de Roma.


Quan en Nicola va arribar a Roma va comprovar que també era una bella ciutat. Els diferents edificis estaven construïts amb una gran harmonia i arquitectura perfecta. Va decidir entrar al Vaticà. Allà es va quedar sorprès de la majestuositat d'aquella església. En aquell moment anunciaven una gran missa.


La missa va ser preciosa. Tota la gent que es trobava al temple es donaven mostres d'afecte i ànim entre ells com si es tractessin de veritables germans.


En Nicola va prosseguir amb els seus pensaments. Pensava que havia de ser molt avorrit donar les mateixes xerrades cada dia a l'església, però tot i això, el papa no havia donat mostres de cansament ni de desmotivació alguna.


 Mentre en Nicola meditava el papa, acompanyat d'un parell d'escolans, es dirigia cap a la sortida de l'església.



- Hola noi-va dir dolçament el papa. Has escoltat avui la meva missa?

- Si ... va respondre amb certa admiració Nicola.

- I què t'ha semblat? - va preguntar el Papa.

  - Ha estat realment bonica. He après moltes coses escoltant. Realment admiro la seva manera de pregar.

Després de fer una lleugera pausa en Nicola va continuar la seva xerrada amb el papa.


    -Si no és indiscreció m'agradaria fer-li una pregunta. Si sempre repeteix les mateixes oracions i frases Com és que vostè no es cansa ni es desmotiva? I com és que la gent segueix anant a la seva missa si sempre es repeteixen les mateixes frases i les mateixes oracions? - va preguntar esperançat en Nicola esperant obtenir la resposta a la seva falta d'inspiració.


- Doncs veuràs jove, en les misses que jo faig encara que es repeteixin sempre les mateixes oracions i frases el significat de les mateixes sempre canvia. Les oracions sempre es transformen. Cada frase i cada oració adquireix un significat diferent per a aquell que l´ escolta encara que sempre diguin el mateix. Això passa perquè mitjançant la paraula intento transmetre l'amor cap a la vida i cap a totes les coses que ens envolten, intento transmetre la fe en Déu i que les meves paraules aportin esperança i il·lusió a tot el meu poble. A cada missa poso una intenció diferent encara que les frases siguin les mateixes -explicava el papa al jove Nicola que escoltava atentament.


- Ah! - va contestar en Nicola. Així que és per això que el poble mai es cansa d´ escoltar- se- les recitar i per això segueixen acudint a missa cada dia.? - va exclamar en Nicola imaginant com seria anar cada dia a missa.


Dit això el papa va prosseguir el seu camí i en Nicola es va dirigir a la seva habitació per recollir les seves coses i partir a casa al dia següent.


Per fi el dia de la tornada a casa va arribar i en Nicola seguia sense haver trobat la seva font d'inspiració. Ni la bellesa de Venècia, ni la bellesa de Carolina, ni l'harmonia de Roma havien aconseguit aportar la motivació i creativitat que en Nicola havia perdut.


Aquella nit quan va arribar a casa, en Nicola descansar com mai. Li va donar temps a reflexionar, a meditar i a rememorar totes les trobades amb persones i llocs que havia viscut durant el seu viatge.


Alhora que  meditava es va quedar adormit i a mitjanit es va despertar en somnis. En aquell moment no sabia si encara estava somiant o despert però quan va recobrar la consciència alguna cosa havia canviat en el seu interior. Per fi s'havia adonat que durant tot aquest temps estava buscant la inspiració en les coses externes, països, paisatges i persones. Havia estat molt ocupat treballant les seves obres buscant tan sols el reconeixement de l'exterior. Només li havia importat fer-se famós i ser conegut com el millor artista d'Itàlia.


Però després del seu llarg viatge i el fet d'haver entès els motius pels quals l'ogre, el papa i el gondoler eren tan feliços fent els seus respectius treballs malgrat la monotonia dels mateixos, havia fet entendre en Nicola que l'important no és el reconeixement exterior si no els sentiments que un expressa mentre realitza la seva tasca. Això era el que en Nicola havia perdut. Havia comprès que l'important era poder gaudir fent les seves pintures, poder expressar els seus sentiments d'amor per l'art en cadascuna de les seves obres i poder reflectir el significat de la creació i de tota la vida en elles. Hi havia entès que el més important és el que un sent i pretén transmetre en les seves obres i no tant el reconeixement extern o la recerca de fama gràcies a aquests.


A partir d'aquest moment en Nicola va canviar la seva manera de veure les coses. Ja no li importava que la gent no comprés les seves pintures, no li importava arribar a ser el millor artista de tota Itàlia, només l´  importava crear les seves obres feliç i content pel simple fet de poder fer-ho.


A partir d'aquest moment en Nicola creava les seves pintures guiat pel seu amor interior. No cedia davant les exigències externes ni es posava més responsabilitats de les que podia assolir.


D'aquesta manera gairebé sense adonar-se'n, va tornar a recobrar la fama i el prestigi que abans tenia.


Com a senyal d'agraïment a la vida, a Déu i als companys que l'havien ajudat a recobrar la seva creativitat i inspiració, va dissenyar una gran font a la qual va anomenar "la fontana de Trevi". Aquesta font es va convertir en una de les més famoses obres que envolten Itàlia. A ella acudeixen multitud de persones deixant caure una petita moneda en les seves aigües, esperant que les gràcies de la vida i els seus desitjos més interns es converteixin en realitat al igual que en Nicola va poder recobrar la seva creativitat.



I conte, contat ... aquest conte s'ha acabat ...
Per Mónica Zambrano. Els Wikicontes multiculturals

L´aneguet Duke

Hi havia una vegada un preciós aneguet de color blavós anomenat Duke. El Duke vivia al jardí de les orquídies en una bonica caseta al mig del bosc juntament amb els seus sis germans. Eren una família bastant pobra i moltes vegades els seus pares havien de treballar molt dur per poder alimentar-los.
Aquest dia el papa Ànec li va dir a en Duke.

-Duke, necessito que vagis al mercat per intercanviar aquestes llavors amb el senyor Gall dindi.

-Ell a canvi et donarà llavors d'una altra espècie perquè les puguem conrear i poder disposar d'aliment per a aquesta temporada. Sobretot ves-hi ràpidament, ja que el senyor Gall dindi t'estarà esperant només fins al migdia, ja que després partirà cap a la seva llar -va dir el papa d´ en Duke lliurant-li les llavors.
-D'acord Pare -va dir en Duke. No et preocupis, de seguida estaré de tornada amb les noves llavors -va dir en Duke molt convençut.

I dit això va partir sense més demora en direcció al mercat. Al mateix temps que  caminava anava observant les boniques papallones que es trobava pel camí.  Va arribar de seguida fins al mercat i un cop allà es va disposar a buscar el senyor Gall dindi per lliurar –li les llavors. Però de sobte va veure de lluny un petit comerç de blat de moro. Quan va arribar allà no va poder cedir a la temptació de preguntar-li a la senyora gallina que es trobava allà el preu d'aquest exquisit blat de moro.
- Bon dia senyora gallina -va preguntar en Duke molt lentament. M'agradaria saber el que costa aquesta bosseta de blat de moro -va dir en Duke a la gallina.

- Hola Aneguet -va contestar la gallina . Què és el que tens per oferir-me? - va preguntar curiosa la gallineta.
- Doncs tinc aquest grapat llavors per a cultiu. Seria possible que em donessis aquesta bosseta de blat de moro a canvi d'elles? - va preguntar el Duke.

- A veure. Deixa’m veure aquestes llavors ...
La gallina va observar el contingut de la bosseta que portava el Duke i va comprovar que eren unes bones llavors. Si les podia cultivar podria aconseguir que germinessin d’hora  i amb elles obtindria una bona collita per posteriorment vendre-les. Seria un bon negoci per a ella. Així que sense pensar-s'ho dues vegades va acceptar la proposta d´en Duke. En Duke va lliurar la bosseta de llavors a la senyora gallina i va marxar en direcció a casa assaborint els grans de blat de moro durant el seu retorn.
- Oh no, però que he fet? - va començar a plorar l'aneguet Duke quan es va adonar que ara ja no disposava del paquetet de llavors que el seu papà li havia donat per canviar amb el senyor gall dindi.
- M'he menjat el blat de moro i amb ell totes les possibilitats de cultiu per  aquesta temporada -seguia plorant el Duke. No puc tornar ara a casa. Tota la meva família està esperant que torni amb les llavors del senyor Gall dindi. El meu papà s'enfadarà molt amb mi i els meus germans i germanes no tindran res amb què alimentar-se per culpa meva. - plorava amargament en Duke.
- No puc tornar a casa.
I dit això l'aneguet Duke va partir sense rumb fix cap al bosc, pensant en com podria explicar-li el que havia succeït al seu pare sense guanyar-se una bona brega.
Alhora que pensava es va endinsar cada vegada més al bosc, va recollir una petita branqueta d'arbre que es trobava amagada entre uns matolls i va pujar sobre seu pel riu que creuava el bosc. De sobte una tempesta es va abalançar sobre el petit Duke, que es va veure submergit sota les aigües del riu. Quan va despertar es trobava a la vora d'una petita granota:
- Per fi t'has despertat! -va dir la granota. Pensava que moriries ofegat -va dir molt sigil·losament.

- Què ha passat? - va preguntar en Duke sense recordar on es trobava.
- Doncs crec que has naufragat amb aquesta petita branca -va dir la granota. El meu nom és Dorotea. Com et dius?
- Em dic Duke. I sóc un aneguet desgraciat- va dir molt sigil·losament.
- I per què? - va preguntar la Dorotea.

- Doncs veuràs, el meu pare em va enviar a fer un encàrrec al mercat. Em va demanar que vengués un paquetet de llavors a canvi d'altres per conrear en el nostre petit camp, però jo les vaig canviar per uns grans de blat de moro i me'ls vaig menjar durant el camí -va dir tristament en Duke. Ara no m'atreveixo a tornar a casa. No puc tornar sense les llavors, els meus pares i els meus germans esperen que jo arribi amb elles. I jo ja no les tinc. Em vaig menjar sense adonar-me'n totes les possibilitats d'aliment que teníem per aquesta temporada -seguia plorant molt trist el Duke.
- Bé. Doncs torna i explica-li al teu pare. Potser junts podreu trobar una solució. Parlant s'arreglen les coses -li va aconsellar la petita granoteta.

- Si. Potser tinguis raó. Pensaré com explicar-li a la meva família -va dir sanglotant en Duke.
I dit això va partir a la recerca del camí de tornada a casa. En Duke va caminar i va caminar per diferents passatges i camins. I de sobte es va adonar que s'havia perdut. Ja no podia trobar el camí de tornada a casa.
- No pot ser!! - Deia en Duke. No trobo el camí de tornada a casa. Ara no podré veure ni estar mai més amb la meva estimada família -plorava en Duke.

Així que sense saber quina direcció ni camí prendre, en Duke es va asseure al costat d'un petit rierol on va passar la nit arraulit sota uns matolls.
Feia molt fred i vent i en Duke cada vegada sentia com els seus bonics peuets es començaven a congelar. Si romania molt de temps enmig del bosc en aquestes condicions no podria sobreviure durant molt de temps.
En aquell moment en Duke va pensar que mai més podria tornar a casa i es va dirigir cap al riu on es va mirar en el seu propi reflex.

- Però Duke què has fet? - es preguntava a si mateix. No és possible que et trobis en aquesta situació - plorava amargament.

De sobte del seu reflex va sorgir un gran centelleig i amb ell va aparèixer una bella fada del bosc que es va apropar al aneguet Duke.
- Hola Duke- va dir la bella fada. Sé per què estàs plorant-li va dir molt afectuosament la fada l'aneguet.
- NO volia tornar a casa per por a enfrontar-me amb el meu pare, però ara ja no puc tornar perquè estic perdut al bosc -va dir el Duke a la bella fada.
-Crec que ets un bon aneguet Duke. Crec que vas prendre una decisió equivocada però encara pots posar-hi remei. Mira, et lliuro aquesta petita brúixola. Ella et guiarà pel camí correcte una vegada que trobis el motiu pel qual et trobes ara perdut al bosc -va dir la fada fent el  lliurament d ´una petita brúixola a en Duke.
I dit això la fada va desaparèixer sense deixar rastre deixant en el seu lloc la petita brúixola. En Duke es va acostar sigil·losament a ella i va demanar amb totes les seves forces que li guiés de tornada a casa.
La brúixola semblava no moure´s. En Duke va demanar i demanar que li guiés pel camí correcte i tot seguit la brúixola va començar a emetre sons i les seves agulles van començar a girar una vegada i una altra, marcant la direcció a seguir.

- Per fi ... va dir el Duke. Ara si que podré tornar a casa -va dir molt entusiasmat el petit aneguet.

I de seguida va començar a deixar-se guiar per la brúixola. Va caminar durant diverses hores i de sobte, sense saber com, es va sentir elevat com si fos tirat per una gran força que li va llançar per l'aire.
En Duke es va adonar que havia caigut en una mena de gran xarxa. Llunyanament va veure aparèixer un bruixot que amb la seva gran escombra  es dirigia cap a ell.

- Bé. Ja he caçat a un altre -reia el malvat bruixot. Aquest és un bonic exemplar d'Ànec. Anem-nos  a casa Leo -va dir el bruixot dirigint-se  al seu camaleó.
I junts van partir en direcció al seu cau que es trobava a l'interior del bosc.
- Oh no!! - pensava el Duke. He caigut en mans d'un bruixot. Ara si que ja no podré tornar a casa -deia apesarat en Duke.
Quan van arribar al cau, el bruixot va alliberar de la xarxa a en Duke i el va ficar en una caixa de cartró amb dos aneguets més.
- Hola -va dir el Duke als altres aneguets que es trobaven juntament amb ell dins de la capseta de cartró. Com us dieu? .
- Hola. Sóc la Tulipa i aquest és en Silo -va dir la bonica ànec

- Hola. Jo em dic Duke. Sabeu per què ens té retinguts en aquesta caixa el malvat bruixot?-va preguntar lentament el Duke.

- Pel que hem entès ens vol utilitzar com a ingredients per fer una poció -va dir en Silo. En aquelles altres caixes té retinguts a diversos animals més. Aquest és el seu gran llibre d'encanteris. Hi té moltes receptes per elaborar conjurs. Per poder realitzar-les necessita ingredients que obté de la naturalesa com arbres, plantes i animals. Ara està fabricant una poció i necessita fetge d'ànec per poder acabar-la. Crec que per això estem aquí i és per això que ens ha atrapat a la seva xarxa -va dir capcota la Tulipa.

- ¡¡OH no! - va cridar desesperadament el Duke. Això em passa per haver-me escapat de casa. Jo esperava que amb la brúixola de la fada del bosc pogués trobar el camí de tornada a casa però sembla que no ha funcionat correctament i ara em trobo no només perdut al bosc sinó a punt de ser utilitzat per un conjur -va dir plorant en Duke . Però no podem quedar-nos de braços plegats. Hem d'intentar escapar d'aquí.

- Però és molt difícil poder despistar el bruixot-. va dir en Silo. A més no podrem sortir d'aquesta caixa. És molt alta i no arribem la vora.
- Se m'acut una idea. Si ens col·loquem en fila verticalment un sobre l'altre, potser puguem assolir la vora de la caixa i podrem sortir a l ' exterior -va dir el Duke.

- Podríem intentar-ho. Hem d'esperar que el bruixot estigui distret -va dir la petita Tulipa
I dit això els tres amics van esperar el moment oportú per col·locar -se en fila. Primer es va posar en Silo perquè era més fort i podia suportar el pes, després va pujar lentament la Tulipa ja que era la més alta dels tres i finalment va ascendir-hi en Duke ja que era el més petit de tots.
Quan el Duke va pujar al final de la torre va poder comprovar que era prou alt com per poder assolir la vora de la caixa i amb un gran bot va saltar a l'exterior.

De seguida en Duke va estar fora de la caixa. En aquest moment va sortir disparat en direcció de la porta per fugir corrent i salvar-se, però de sobte es va adonar que no podia marxar deixant als seus companys retinguts a la caixa en mans del bruixot. Havia de fer-se cor fort i alliberar –los com fos.
Així que amagat darrere de l'escombra del bruixot va  intentar llaurar un pla per poder alliberar als seus amics.

Es va adonar que si feia un forat a la caixeta de cartró, els seus amics podrien passar a través d' ella i així podria alliberar-los del seu tancament. Però havia de trobar la manera de poder realitzar-ho.
En Duke va estar molt de temps pensant com ho podria fer i de sobte va trobar la solució. Si aconseguia humitejar amb aigua les parets de la caixa, en ésser de cartró, aquestes cedirien i segurament podria furgar per crear-hi el forat pel qual els seus amics podrien sortir a l'exterior.
Hauria d'anar amb compte de no ser vist ni pel bruixot ni pel seu pèrfid camaleó.

Va buscar pels voltants algun líquid amb el qual poder mullar la caixeta de cartró i de  lluny en algunes prestatgeries va poder comprovar una gran quantitat de flascons i recipients que el bruixot posseïa que semblaven tenir algun líquid en el seu interior.

Així que molt poc a poc es va dirigir cap a la zona de les prestatgeries. Va pensar en com podria assolir-les, ja que es trobaven a llarga distància del terra. Tot d'una es va adonar que si s'enfilava per una de les cortines que adornava una de les finestres, podria agafar una dels ampolletes i utilitzar-la per mullar les parets de la caixeta de cartró.
En Duke va inspeccionar tota la casa del bruixot i va poder comprovar que al costat de la gran cassola que el bruixot utilitzava per les seves pocions es trobava un petit ganxo metàl·lic. Amb ell podria anar enganxant-se a la cortina sense caure i així grimpant per ella podria arribar a les prestatgeries.
En Duke poc a poc va donar abast al ganxo i amb ell es va dirigir a les cortines. Molt poc a poc va anar ascendint per ella fins arribar a la zona de la prestatgeria. Quan es va trobar sobre d' ella va veure que hi havia multitud de flascons tots disposats un al costat de l'altre.
- Qualsevol d'ells m'anirà bé - va pensar en Duke.
I en Duke va agafar un que tenia forma de flor ja que li va cridar molt l'atenció. Amb ell a la mà es va disposar a baixar per les cortines. Quan va arribar al terra, molt lentament, va anar en direcció de la caixeta de cartró on es trobaven retinguts seus amics.
Un cop allà es va disposar a abocar el contingut del ampolleta en una de les parets de la caixa de cartró. Però de sobte va sentir un calfred per tot el seu cos ja que es va adonar que el lleig camaleó del bruixot estava al seu costat disposat a devorar-lo.
- Però que tenim aquí. - va dir Leo el camaleó. Però si aquests insignificants aneguets pretenen escapar de les nostres urpes -Però què us havíeu pensat Pensàveu que escaparíeu tranquil · lament sense ser vistos? Però no sabeu qui sóc?-va dir el camaleó tot orgullós. Tinc vista de linx -va dir rient davant la mirada aterrida d ´en Duke.
En Duke sense saber com reaccionar, de sobte només se li va ocórrer llançar el pot de vidre al camaleó.
A continuació una gran fumera va començar a sortir de seguida quan va entrar en contacte la poció amb el camaleó. En Duke va aprofitar el moment de desconcert per utilitzar el ganxo metàl·lic i  poder realitzar una obertura en la paret de cartró de la caixeta on es trobaven la Tulipa i en Silo. Amb les parets de la caixa mullades per la poció li va ser fàcil poder realitzar el forat per on poder alliberar als seus amics.
- ¡¡¡Silo, Tulipa!! Gràcies a Déu que esteu bé. Hem de fugir ràpid abans que la fumera es ventili i el camaleó pugui veure’ns i atacar –nos de nou -va dir en Duke als aneguets.
I dit això els tres amics van sortir disparats en direcció a la sortida del cau. Quan Leo el camaleó es va adonar del que havia passat ja era massa tard i els petits aneguets ja es trobaven lluny del seu abast.

Quan el camaleó es va disposar a perseguir-los es va adonar que alguna cosa estranya li passava, ja que a cada pas que donava, sentia una lleugera descàrrega i de sobte tot el seu cos canviava de color. I és que a causa del efecte de la poció del bruixot que en Duke li havia llançat, la seva pell canviava d'aspecte a cada moment, depenent del color de l'objecte que es trobava a cada pas que donava. I és per això que actualment tots els camaleons canvien de color, perquè encara que tinguin vista de linx i es creguin molt poderosos per aquesta raó , passen desapercebuts pel poder del camuflatge  que els hi va donar la poció.

En Duke, la Tulipa i en Silo van prosseguir ràpidament el seu camí en direcció a casa seva.

- ¡¡Ohh! ¡La brúixola! - va dir el petit Duke. L'havia oblidat. Però no m'atreveixo a utilitzar-la, l'última vegada que la vaig fer servir em va portar directament al cau del bruixot -va dir en Duke ...

I abans de finalitzar la frase en Duke va recordar les paraules de la bella fada, ella li va dir que només tornaria a casa i trobaria el seu camí quan aconseguís trobar el motiu pel qual es trobava perdut al bosc. I ell creia que ho havia trobat. Es va adonar que el motiu pel qual va abandonar la seva llar va ser per haver -se equivocat en la decisió  que havia pres i no tenir el suficient valor  per enfrontar-se a les conseqüències dels seus actes. Ara gràcies al bruixot, al camaleó Leo i als seus amics havia pogut rectificar la seva conducta, ja que havia pogut escapar-se  de la urpes del bruixot quan va tenir el moment de fugir, però per contra, va preferir quedar-se i alliberar els seus amics demostrant tenir  el valor suficient  fins i tot per  enfrontar-se al malvat Leo. Es sentia molt orgullós i feliç per la manera en què havia actuat i volia tornar a casa per explicar al seu pare que s'havia equivocat al canviar les llavors pels grans de blat de moro però que estava disposat a treballar dur per poder rectificar l'error comès. Mai més fugiria per cap motiu, ja que ara s'havia adonat que si fuges de les teves equivocacions només trobaràs més complicacions.
I dit això el petit Duke va treure de la seva bosseta la brúixola que de sobte va començar a girar i a girar mostrant una determinada direcció.
- Mireu! - va dir la Tulipa. Tot d'una vegada han aparegut al terra un conjunt de llavors de cultiu que marquen un camí -va dir molt sorpresa.

- És cert!. Crec que si les seguim ens portaran de camí a casa -va dir exaltat en Silo.
- Sííí!!. I farem alguna cosa millor -va dir en Duke. A mesura que farem el recorregut  les anirem recollint i les anirem posant en aquesta bosseta -va dir molt content en Duke. Ara ja no tornaré a casa amb les mans buides. Tindrem moltes llavors per cultivar aquesta temporada. Ja no ens faltarà aliment per tot l'any -va dir molt content l'aneguet.
I d'aquesta manera els tres amics van anar recorrent el camí de tornada a casa, recollint les llavors que marcaven el camí. En Duke a cada pas i a cada llavor que recollia del camí donava les gràcies a la bella fada del bosc per haver-li permès trobar el camí a casa.
La Tulipa i en Silo es van acomiadar d´ en Duke quan van haver arribat cada un a la seva llar, desitjosos de tornar a trobar-se amb les seves famílies i gaudir tots junts de la seva collita.
En Duke per fi va arribar a casa. I molt content es va dirigir cap a la cuina on es trobaven tots els seus germans i germanes molt tristos i afligits per la seva desaparició.

- Pare, mare. ¡He tornat! - exclamava el petit Duke. Ja estic de nou a casa i us porto amb mi un regal ¡Mireu tots les llavors de cultiu que us he portat! Tindrem una bona collita aquest any.

Tots els seus germans i germanes es van abalançar sobre en Duke desitjosos de besar-lo i abraçar-lo fortament ja que pensaven que no ho tornarien a veure mai més.
- El nostre major regal ha estat que hagis tornat a casa - va dir el pare d´ en Duke. Cap collita ni cap llavor val més que el fet de poder estar tots junts a casa novament -va dir la mare d´ en Duke.

I tots junts van celebrar amb molta alegria la sembra i la collita d'aquell any que va ser la més abundant mai vista al poblat de les orquídies. I és que el valor i els bons actes que en Duke havia realitzat van ser recompensats per la fada del bosc amb una magnífica collita per aquell any.

I conte, contat .... aquest conte s'ha acaba






Monica Zambrano.Los wikicuentos multiculturals.

El Timoteu i el robot Gregor

En un lloc d'Oslo el petit Timoteu celebrava el seu aniversari.
Complia 6 anyets i els seus pares li tenien preparada una bonica sorpresa. Havien decidit regalar-li la joguina que tant havia anhelat. Un bonic Robot amb boniques llums i amb sons molt especials que estaven segurs que li entusiasmaria. Aquell dia en Timoteu es va aixecar molt d'hora i de seguida va anar a la recerca del seu regal d'aniversari.

- Mamà, Papà -va exclamar en Timoteu. On és el meu regal d'aniversari ?.

- Mira Timoteu. T'ho hem deixat a sobre del sofà del menjador - va dir la seva mare esbossant un gran somriure.

Timoteu es va dirigir cap al menjador i de sobte va veure una gran caixa de cartró embolicada amb un bonic paper de colors i un gran llaç. Timoteu molt nerviós va obrir el paquet. Quan el va haver desimbolt , amb una gran sorpresa va cridar una vegada i una altra:
- És el robot Gregor, és el robot Gregor! - Va dir molt content donant salts d'alegria al voltant de tot el saló. Moltes gràcies. És el millor regal que em podíeu haver fet.

I de seguida en Timoteu va marxar a la seva habitació i va començar a jugar amb la seu nou joguina. Per en Timoteu les hores d’ aquell dia se li van passar volant. Quan pressionava els seus bonics botons el Robot emetia diferents sons i s'il·luminaven diferents parts del seu cos. En Timoteu no cabia en si mateix de joia. Dia rere altre jugava amb el seu robot, es divertia molt amb ell i ja no hi havia cap altra joguina millor amb la qual jugar. Però de cop i volta, el robot Gregor va començar a deixar de funcionar. Ja no s’ il·luminava ni feia cap dels sons que tant entusiasmaven a en Timoteu. Va pensar que seria un problema de la bateria de Gregor, però no va ser així. En Gregor s'havia espatllat. Però per en Timoteu això no suposava inconvenient ja que seguia jugant i gaudint amb ell malgrat que estigués avariat. Molts dels altres nens que tenien el Robot Gregor li havien comentat, que als pocs dies, el robot havia deixat de funcionar, i que per això ja no jugaven amb ell. No volien jugar amb joguines espatllades i molts d'ells els van llançar a les escombraries. Però per en Timoteu ,Gregor era molt especial i seguia jugant amb ell.
No gaire lluny d'allà, l'amo de la fàbrica de joguines Dito, contemplava estupefacte com les vendes del seu Robot Gregor havien disminuït.
- Però no pot ser!- va dir el malvat Arnau. Les vendes de la joguina Gregor han disminuït. Hem d'investigar quina ha estat la causa que aquest mes s'hagi venut menys.
- Hem estat analitzant la situació- va dir un dels seus ajudants. I hem descobert que encara que els Robots s'havien espatllat en el moment just, tal com nosaltres els havíem programat, els nens han seguit jugant amb ells. Bé en veritat només ha estat un nen el responsable, la resta els han llençat a les escombraries i han deixat de jugar amb ells.

- ¿Un nen? . I com és possible que a aquest nen li agradi jugar amb una joguina espatllada? . Segur que està espatllat? Pot ser que el xip del Robot hagi sortit defectuós i que segueixi funcionant correctament. Espero que sigui així perquè si no, no ens servirà de res programar els xips dels robots amb un temps determinat perquè deixin de funcionar, ja que els nens seguiran jugant amb ells malgrat que estiguin espatllats. Porta-me'n aquí aquest maleït robot que mirarem que és el que ha passat amb el xip- va dir Arnau molt enfadat.


De seguida van mirar la informació que tenien sobre la compra de la joguina i van veure que havia estat comprada per una família del centre de la ciutat d'Oslo. Dos dels ajudants encarregats de n’Arnau van anar en direcció a la casa d’en Timoteu per prendre-li el Robot Gregor i intentar descobrir que havia passat amb el seu xip.
Quant van arribar van estar aturats davant de la casa uns dies, investigant el moment en què podien introduir-se i aconseguir agafar el Robot. Però era molt difícil poder aconseguir-ho ja que en Timoteu contínuament estava jugant amb ell i no el deixa ni un moment.
Van decidir colar-se a la nit quan en Timoteu dormís. De seguida, els dos ajudants vestits de negre, es van colar a través de la finestra de l'habitació d’en Timoteu i amb un gest ràpid, li van arrabassar el robot sense que ell se n'adonés.
Una vegada que van agafar el robot, es van dirigir al camió i van partir molt ràpidament cap a la fàbrica.

Al matí següent quan en Timoteu va despertar i va anar a la recerca del seu estimat amic Gregor va descobrir que ja no hi era. Algú ho havia robat. Amb molta pena i tristesa va estar tot el dia buscant-lo per tota la casa. Però en Gregor havia desaparegut. Va mirar per sota els llits, per tots els armaris i no el va trobar. Tot d'una va veure sota d'un dels coixins del llit una petita targeta de visita que posava "botigues de joguines Dito". Va pensar que segurament pertanyeria als responsables del segrest del seu Robot que en un descuit, l'havien perdut quan van anar a capturar-lo.
En Timoteu disposat a trobar el seu estimat robot va sortir de casa en direcció a la fàbrica de joguines.
En Timoteu va caminar i va caminar durant una estona fins arribar a la porta de la gran fàbrica de joguines.
Molt sigil·losament es va colar per una de les entrades a la fàbrica sense ser vist i va arribar fins a la zona de fabricació de les peces del robot Gregor. Amb molta il·lusió va poder veure que en Gregor estava entre les mans d'un senyor alt i prim al que els altres anomenaven "cap".

- Mira, aquí està en Gregor- pensava per a si mateix Timoteu. He d'esperar que aquests senyors deixin el meu estimat Robot per poder emportar-me'l amb mi.
Timoteu es va acostar més a la zona on els senyors estaven reunits per intentar escoltar el motiu pel qual s'havien dut a en Gregor.
-Vés Cap. La peça on es troba el xip i el xip funcionen correctament. El Robot va deixar de funcionar a la data prevista ,la que nosaltres havíem programat. El problema és que el nen ha seguit jugant amb ell malgrat estar espatllat- va dir un dels ajudants.
- Doncs haurem de canviar l'ordre dels xips. Si això s'estengués i els nens seguissin jugant amb el Robot Gregor, deixarien de comprar altres joguines i  les  meves vendes tornarien a baixar considerablement. Farem que tots els robots i les altres joguines surtin d'aquí amb xips que facin que els nens quan obrin els paquets i vegin el seu contingut, als pocs segons, els deixin oblidats per avorriment. El xip afectarà els nens i no tant al robot. D'aquesta manera ens assegurarem que els nens vulguin comprar-ne  joguines noves- va dir rient el malvat Arnau.
- Així que nois !. Hem de preparar a consciència la campanya de Nadal i Reis. Amb aquest nou xip infal·lible les nostres vendes creixeran per moments. Hem de triplicar la producció aquest mes. Serà el nostre gran any- va riure l’Arnau davant l'atenta mirada dels seus ajudants.

- Oh no !!! .. però no pot ser- pensava  en Timoteu que estava amagat sota dels ordinadors centrals de la zona de producció. Volen que deixi de voler al meu preciós Gregor. Però no poden fer això. No poden fer que els nens deixin d'estimar les joguines en quant les obrin del paquet per fer que desitgin de noves. Les deixaran abandonades sempre i mai tindran cap especial amb la qual jugar- deia per si mateix en Timoteu. Espero que ha  en Gregor no li hagin canviat encara el chip- va dir en to molt trist en Timoteu.
Quan els ajudants i el cap Arnau van marxar de la zona de producció, en Timoteu es va dirigir corrent cap al seu bonic Robot, i molt ràpidament, el va recollir de la taula i se'l va endur d'allà. En Timoteu desitjava que als malvats amos de la fàbrica no els hagués donat temps a canviar-li el xip a en Gregor. Però ell sabia que segurament no ho havien canviat, ja que sentia el mateix amor i les mateixes ganes de jugar amb ell que abans.
Timoteu va tornar molt content i feliç a casa perquè ja estava de nou amb el seu estimat Robot però interiorment pensava que no era just que els amos de la fàbrica volguessin enriquir-se a costa de fer que els nens odiessin a les seves joguines una vegada que les havien obert els paquets . Així que va intentar elaborar un pla per poder des programar els xips de les joguines.

Va pensar en tornar a anar a la fàbrica i inspeccionar l'ordinador central en el qual estaven els ajudants del malvat Arnau. Segurament que en ell es trobava la informació de la programació del nou xip. Només hauria de buscar on es trobava la clau i canviar-la. D'aquesta manera totes les joguines que es produïssin sortirien a la venda amb xips que no farien cap mal a les il·lusions i l'amor dels nens per les seves joguines noves. L'amo de la fàbrica veuria que les seves vendes tornaven a baixar i això l'obligaria a tancar la fàbrica, ja que havia preparat triplicar la producció aquest Nadal esperant que la informació del nou xip sorgís efecte. Però si ara ell aconseguia canviar-la, les joguines produïdes no es vendrien i d'aquesta manera tancarien la fàbrica. El malvat Arnau deixaria de fabricar els xips.
Així que a l'endemà ,armat de valor, es va dirigir a la fàbrica disposat a inspeccionar l'ordinador.
Quan va arribar allà va esperar el moment per accedir a l'ordinador central sense ser vist. Quan va arribar a l'ordinador va comprovar que en tots els xips es gravava una determinada ordre que es repetia i repetia sense parar dins de les diferents joguines. Timoteu va poder llegir "Goodbye love. 3 seconds "(adéu a l'amor en tres segons) i amb molta alegria per haver donat amb la clau es va disposar a canviar-la per" love forever and ever ", que significava que l'amor dels nens cap als seus joguines noves es romangués per sempre.
I molt il·lusionat va partir de nou a casa esperant el moment de l'arribada del Nadal sabent que ara els nens celebrarien més contents que mai el dia dels Reis amb les seves noves joguines ja que ara no tindrien cap xip malèvol que els impedís poder gaudir amb ells.
Quan el dia dels Reis mags va arribar, tots els nens van obrir molt il·lusionats seves noves joguines, i per a sorpresa de tots i gràcies a  en Timoteu, els nens van gaudir com mai amb les seves noves joguines.
Després del dia de Reis el malvat Arnau es va adonar del que havia passat.

- Maledicció!!- exclamava en Arnau davant els seus ajudants. No pot ser. Alguna cosa ha fallat. Els nens segueixen jugant amb les seves joguines noves. Les meves vendes han caigut en picat. Ara tinc milers de joguines sense vendre acumulades en tots els meus magatzems. Això m'obliga a haver de tancar la fàbrica- va dir estirant-se els cabells en Arnau.

I als pocs dies en Arnau va haver de tancar la fàbrica i va deixar de fabricar els xips, ja que pensava que realment no havia fet efecte en els nens. Però això no era així. Si en Timoteu no hagués canviat la informació dels xips, aquests haurien funcionat correctament i els nens haguessin odiat les seves joguines en quant les haguessin obert de les seves caixes. Però afortunadament en Timoteu va poder canviar la informació abans que això passés.
I és que tal com diu el refrany ... "l'avarícia trenca el sac" i l’Arnau per voler augmentar els seus beneficis només havia aconseguit portar a la fallida la seva empresa.
En Timoteu va passar el dia de Reis jugant amb les seves joguines noves però per a ell la seva millor joguina seguia sent el seu estimat Robot Gregor. Però el que en Timoteu no sabia era que l'únic xip del malvat Arnau que funcionava amb la informació nociva era precisament el seu ja que a l'Arnau va tenir temps de canviar-li el xip mentre el va tenir retingut a la fàbrica.

Però en Timoteu malgrat això seguia adorant al seu robot Gregor.
I amb això es demostra que realment si els nens senten un amor veritable i profund per les seves joguines, cap xip no pot tenir la suficient força com per a poder vèncer-lo ja que el seu amor des programa qualsevol acte o informació perjudicial que altres puguin realitzar sobre ell o sobre les seus joguines.


I conte contat,  aquest conte s'ha acabat.


Monica Zambrano. Els wikicuentos multiculturals.